Pere Meroño

Els moments propis (…),

singulars, embolcallats de rutina, breus, efímers, si vols, però personals i per això incompartibles, no són pas gaire habituals, en la vida de cada dia.

Divendres al vespre, servidor, gairebé totes les setmanes, en té ocasió de fruir-ne d’un.

La rutina sempre és la mateixa. Surto de casa havent banyat, eixugat, i enpijamat, la menuda. I encabat de sopar una magnífica truita de patates.

Porto un tros de truita per la gran, a la qual vaig a recollir després d’unes classes de ball. I, a més, m’acompanya indefectiblement un bon llibre –avui, del periodista nord-americà John Reed-. Viatjo en metro, no en tinc, de cotxe. Tranquil, concentrat en la lectura i, a voltes, en la gent.

Baixo a Diagonal. Passeig de Gràcia avall giro per un petit carrer de mà dreta fins topar amb Rambla de Catalunya. Unes quantes passes després, enfilo per València. En un tres i no res ja sóc a La Central –molts llibres, bons, diversos, en bastants llengües, llàstima que la secció en català la trobo insuficient- la meva llibreria dels darrers anys.

Repasso, primer, la secció de revistes. Després les novetats de literatura europea o americana. Les seccions en anglès, en francès, en italià. Més novetats. Visita a la de novel·la negra. D’autors nord-americans traduïts. En acabar, admiro la les dues taules dels “millors” en opinió dels llibreters, pocs en català. Literatura catalana, ara. Llibres en portuguès. Poques vegades -per negar-me compres compulsives, insadollables- pujo al primer per gaudir de la secció d’assaig. Ho confesso, històricament he estat un lector d’assaig, el qual recorria a la literatura, instrumentalment, per desintoxicar-me de les capbussades en el camp, com es diu ara, de la no ficció. Vint-i-cinc anys, aviat s’és dit, estimant amb passió, de forma monògama, l’assaig polític, històric, econòmic, sociològic…

Total, mitja horeta, a la llibreria. Més enllà d’aquest temps, caic en pecat i n’arreplego un o dos títols.

Al carrer, i amb un llibre d’en Tomàs Alcoverro sota el braç, l’Eixample tardoral és curull de llums intermitents, fixes, pampalluguejants, que n’assenyalen la imminència de Nadal. Gent abrigada. Nacionals, sobretot. Alguns turistes i passavolants. Dones boniques, elegants, atractives. El meu caminar és lent, apaivagat. Segueixo per València en direcció cap a la dreta de l’Eixample. Cases i blocs eixamplaris, cerdanians. El Col·legi d’Advocats. L’antiga delegació del govern de la metròpoli…

Divendres vespre, plaers senzills. Al meu aire. Adéu compromisos i lligams.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!