Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
“Jo estimava les galtes fresques, les gropes turgents, la mel dels pits, les cuixes de color d’aurora, els peus de neu i de nacre… Els llibres que donen saviesa, les postes incendiades des dels meus finestrals, la claror perlada de l’astre de la nit” (…)
Després d’uns anys, retorn, bo i aprofitant la celebració, al més gran escriptor català del segle XX, amb permís d’en Baltasar Porcel.
Retorn, doncs, a la dona ferida, humiliada, hipersensible, envejada. A la muller audaç, ferma, tossuda.
Una novel·la sobre la guerra, sense la guerra. Amb el paisatge, la devastació bèl·lica de rerefons. La història d’Adrià Guinart, un jove que vol fugir-ne d’ella. Una mena de viatge iniciàtica, de descoberta de la vida, de l’amor, de les malvestats, la pèrdua de la innocència o la lluita per mantenir-la.
Estructurada en capítols breus, talment contes, amb la mateixa línea argumental, ens endinsa en les vides i els retrats d’un caramull de personatges. Ens encara amb situacions complexes. Difícils. Terminals. Amb esclats d’inusitada duresa. D’una violència extrema. Amb esquinçaments amorosos. Amb descobertes.
Literàriament extraordinari, amb una llengua riquíssima, dúctil, gràfica. I un domini complet dels recursos, de les situacions.
Absolutament recomanable.
. Quanta, quanta guerra… Mercè Rodoreda. 246 planes. Club Editor. 2a edició, febrer de 2005. Amb pròleg de l’autora.
El crim del caixer automàtic / El crimen del cajero automático
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Exactament, tú ho has dit: el més gran escriptor català. Potser caldria puntualitzar la paraula: narradora o novelista, però bé, estic completament d´acord. Va posar el nivell tan alt que serà difícil superar-la. Equiparable amb tots els que anomenes al teu últim post, amb la diferència de que a Faulkner cal llegir-lo amb més dificultat i paciència.
Mercè Rodoreda té, a més, eixe toc de cosa alada que trobem als contes de Katherine Mansfield, una escriptora que ella tenia en alta estima.