Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

7 de gener de 2007
Literatura
6 comentaris

Martí Domínguez

El guanyador del ?Josep Pla? d?enguany és un escriptor competent fill d?una família valencianista i conservadora.

Són pare, en Martí Domínguez,, fou director del molt conservador diari ?Las Provincias? sota la dictadura  franquista. I ell, nat a Madrid el 1966, atresora una interessant trajectòria que pivota a l?entorn de la literatura, la biologia, i el món científic.

La novel·la guardonada es titula ?El retorn de Voltaire?.

Hi col·labora, el nou ?Josep Pla?, en diverses publicacions. Servidor el segueix, cada setmana, mitjançant la secció que rubrica al setmanari EL TEMPS.

Impagable la seva curiositat i erudició, i una prosa molt bella i dúctil.

Enhorabona pel premi, i felicitats al jurat per haver triat un autor de qualitat i del País Valencià.

Us n?ofereixo, de seguit, un petit tast de la seva prosa, publicat al llibre ?Bestiari? (Edicions 3 i 4, València 2000)

Els gossets de Murillo

L?impertinent Maxime du Camp escrivia que «el millor que hi ha en l?home és el gos». Això, en tot cas, explicaria l?afecte que li arriben a tenir els homes, fins i tot els monarques, com aquell gos que Carles V va regalar a Andrea Doria assignant-li una pensió de 500 escuts. Quan el gos va morir, el príncep, adolorit i inconsolable, el va soterrar al seu jardí, i va fer escriure el següent epitafi: «Qui giace il gran Rolando/cane del principe Andrea Doria/il quale per la sua fede e benevolenzia/fu meritevole di questa memoria.» Un gos, un bon gos, es mereix una memòria eterna, i si bé un epitafi pot semblar excessiu, què menys que conservar-lo en els quadres familiars. Com el gran mastí de les Menines, o el simpàtic gosset dels Arnolphini, o el ridícul caniche de la duquessa d?Alba.
      Però, en qualsevol cas, els artistes retrataven els gossos seguint aquella vella tradició cortesana de conservar les efígies dels éssers singulars que per la seua deformitat o pel seu enginy divertien i acompanyaven el sobirà. Poc importava que fóra el bufó de la cort, com El enano Michol (Carreño), o la col.lecció reial de gossets i cacatues. El gos, en definitiva, no tenia vida pròpia i posava per al pintor com conscient de la transcendència i quasi contenint la respiració. Eren gossos de cartró. En canvi, que diferents que són aquells altres gossos que apareixen en algunes pintures de Murillo, quan el pintor sevillà aconsegueix desfer-se de totes les seus Immaculades Concepcions i pinta una senzilla escena de xiquets! El gosset apareix contenint la respiració, però aquesta vegada no mira el pintor, sinó un tros d?empanada que un xiquet es llança fent malabarismes a la boca (Muchachos con la empanada). Tot són riures i tot és moviment, menys el gest fix, suplicant i pidolaire del gosset, que espera o bé un accident en la trajectòria de l?empanada o senzillament una propina. Ara ja no es tracta d?un gos cortesà, tibat i ridícul, sinó d?un gos autèntic: un gos famolenc.

  1. Son avi: Martí Domínguez i Barberà. Fou qui féu la guerra amb Franco i fou director de les Províncies. Fou destituït arrande la riuada del ’57, per un editorial que feia així: "Cuando las personas callan las piedras hablan…." més o menys.

    Fuster proposava a principis dels ’60 que fóra l’iniciador d’un moviment de recuperació de tall nacionalista moderat. Proper al que s’esdevindria amb Convergència i Unió. Juntament amb Joaquim Maldonado, Vicent Iborra, Noguera de Roig, Perelló Morales, Muñoz Peirats, Paco Burguera, etc. Dreta liberal i culta. Que avui lluu per la seua absència. I tanta vergonya ens hagueren estalviat. 

    Cordialment Pere.

    Cordialment Pere.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!