Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
L’error de la Diagonal (Jordi Borja) / Primeres clandestinitats de Josep Benet (Jordi Amat) / Cap a la ruptura del PSUC (Carme Molinero i Pere Ysàs) / Nocturns d’Ishiguro (Vicenç Pagès Jordà) / Entrevista a Lluís Llach / L’himne nacional d’en Morera (Joaquim Rabaseda) / Després de la sentència (J.M. Bricall, J.M. Castellet, S. Giner,J, Nadal, A. Serra, J.M. Vallès) / El nyap (suposadament constitucional). El règim lingüístic català i la sentència del Tribunal Constitucional (Albert Fabà) (…)
. Editorial: Una sentència impròpia: Per què la manifestació, la més important i significativa des del 1977, expressa un moviment de fons que va més enllà d’una reacció epidèrmica, “sentimental” … I s’obren molts interrogants i alguna prevenció en una societat “dual” com la catalana.
. Una història perversa. La fallida consulta de la Diagonal barcelonina, un enorme error polític (Jordi Borja). Ens trobem davant d’un cas insòlit de suïcidi polític. Una manera masoquista de convertir un projecte intranscendent a curt termini en històrica i en cas digne de ser estudiat.
. Després de la sentència (Josep Maria Bricall, Josep Maria Castellet, Salvador Giner, Jordi Nadal, Antoni Serra Ramoneda, Josep Maria Vallès). És pràcticament inimaginable que la decisió del TC acabi amb la qüestió històrica plantejada entre Catalunya i Espanya. L’anomenada “conllevancia” no és mes que una forma d’escapisme.
. El nyap (suposadament constitucional). El règim lingüístic català i la sentència del Tribunal Constitucional (Albert Fabà). Amb l’argumentació del Tribunal, tirem enrere d’una forma substancial. La sentència facilita que la doble oficialitat s’interpreti a la manera forobabeliana, com un bilingüisme estricte.
. Entrevista: l’enyor de Lluís Llach (Josep M. Muñoz). A Catalunya, la Transició ja l’havia feta la societat. I no era només l’Assemblea de Catalunya: era tot un gruix cultural, els Setze Jutges, el teatre independent, els poetes, la Rambla.
. Ildefons Cerdà i la cultura urbanística barcelonina de mitjan segle XIX (Marina López Guallar). La ideació de l’Eixample no fou l’obra d’un geni individual, isolat i fins i tot enfrontat amb l’ambient barceloní, sinó l’expressió concordant de tota una societat que volia obrir-se a la modernitat.
. Primeres resistències de Josep Benet (Jordi Amat). El garbuix que aquell soldat ferit de la lleva del biberó havia d’experimentar amb l’ocupació franquista degué ser tumultuós. Havia perdut la guerra com a catalanista, però no com a creient.
. Cap a la ruptura del PSUC (Carme Molinero i Pere Ysàs) El partit i els militants van haver d’adaptar-se a un escenari democràtic que, si bé ells havien contribuït a crear, no era allò que havien previst i menys allò que havien somiat.
. Cinc fugues de Kazuo Ishiguro (Vicenç Pagès i Jordà). Nocturns no presenta una estructura tancada, com una sonata, sinó cinc variacions –cinc fugues, podríem dir, sobre un mateix moviment: el desgast vital, l’erosió amorosa, la nostàlgia d’un passat millor –d’una música millor. Cap dels cinc contes té un desenllaç, potser perquè el desenllaç tendeix al moralisme, mentre que potser n’hi ha prou de plantejar les qüestions de manera clara i, si pot ser, amb aquest humor tan lleu que no sabem si el podem considerar anglès o si s’acosta més a la manera de ser oriental.
. L’Avenç. Número 360. Setembre 2010. 72 planes. Edita: RBA. Barcelona.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé, la veritat, quina serà l’ensenyança de l’article “ Una història perversa. La fallida consulta de la Diagonal barcelonina, un enorme error polític (Jordi Borja). Ens trobem davant d’un cas insòlit de suïcidi polític. Una manera masoquista de convertir un projecte intranscendent a curt termini en històrica i en cas digne de ser estudiat.
En qualsevol cas, en païssos amb més cultura democràtica que nosaltres (la qual cosa no és gens difícil, sia dit de passada), hi han hagut molts casos de referéndums “perduts” pel govern de torn. I això no ha estat cap situació de perdúa de dignitat democràtica, ni per les autoritats ni pels ciutadans. És la diferència entre subdits i ciutadans, i organitzacions que volen que el ciutadà sia una persona que es responsabilitzi dels seus actes i decisions i les organitzacions que volen a messells que votin cada quatre anys i que no fotin la bronca entre elecció i elecció.
Atentament