Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
El dia de Nadal (…)
vaig tornar a veure la pel.lícula sobre el coronel de l’exèrcit espanyol. Un film que em va agradar però que destaca pels seus migrats mitjans, un viu retrat d’un país desnerit i poca-pena. D’altra banda, crec que se n’hauria de fer una segona part que començés en els fets de Prats de Molló.
Curiós i carismàtic personatge, aquest fill de la petita burgesia. I curiosa evolució política: espanyolíssim militar, fundador d’Estat Català, partidari d’una acció político-militar, autonomista president de la Generalitat d’aquí dalt…
Segurament, després d’en Jordi Pujol, el president amb més carisma del segle passat.
Un president ben relacionat amb el puixant moviment obrer, ves quin remei, però que governà al servei d’una majoria petit burgesa, rural, i botiguera.
Personalment, m’hagués estimat més un president d’esquerres (no ho sé, un socialista com en Rafael Campalans o en Serra Moret, o, millor encara, un comunista com en Joan Comorera –per cert, i per a mi, en Comorera fou el polític de més talla de la República catalana i la guerra i la revolució-).
Des d’aleshores, i ara també, el nacionalisme, el camp nacional, segueixen tenint idèntica coixera: el moviment obrer, el gruix de la classe treballadora, en són refractaris o en fugen de les seves propostes polítiques.
Les grans anelles o metròpolis urbanes i treballadores –València, Tarragona, Barcelona, Perpinyà, Ciutat de Mallorca- giren l’esquena, tot sovint, a les propostes en clau de país.
Motius? N’hi ha molts. El desinterès o incapacitat del camp nacional de bastir o ajujar a fer sindicats nacionals potents; la seva inclinació al centre dreta o al social liberalisme; la poca pedagogia nacional desenvolupada.
Curt: si volem aplegar majories àmplies, ens calen propostes nacionals més inclusives i socials. I, encara que petita, avui dia serà necessàriament petita, una esquerra d’esquerres activa, arrelada, i capaç de construir societat civil i moviments socials. I que es faci forta, de manera especial, en les grans àrees urbanes. Fet i fet, i des dels suïcidis del PSUC, del PCPV d’Ernest Garcia, del PCF, ningú no ha fet manera per ocupar aquell espai -en clau d’esquerres i, ep, nacional d’aquí!).
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Pere, Home, per mi no hi ha color. El president amb més carisma del segle passat, per mi, és sens dubte en Macià (quina vida més èpica). Seguidament en Companys (quin final més èpic de la seva vida!), i segurament per les circumstàncies que li van tocar viure, en tercer lloc en Josep Irla. Què vols que et digui, en Pujol el quart lloc i gràcies. Crec que Pujol va tenir unes majories absolutes que van fer del govern del principat un govern gris, sense gaira èpica nacional…
A, i en Macià va fer una política d’esquerres, sense cap mena de dubtes! Va ser diputat a Madrid en defensa del pagesos de les Borges Blanques, no de la burgesia barcelonina. I el primer conflicte amb el govern espanyol va ser per la reforma agrària. De vegades, per posar etiquetes les figures històriques cal analitzar els fets.
I comentar-te que estic totalment d’acord amb tu, de que cal una segona part, per entrar en detall i amb un pressupost correcte, a partir dels fets de Prats de Motlló fins al final de la seva vida, que podria acabar perfectament amb les imatges de la població de Barcelona, al carrer, donant l’últim adéu al fèretre de l’Avi Macià, un president respectat per la honestedat de la seva acció política.
Hola a tothom,
Jo no he vist la peli sobre Macià, però bé que sabia que aquest individu, a banda d’haver estat militar de l’exèrcit espanyol (ningú l’havia obligat a ser-ho, eh!!!) va ser tant demòcrata com els fets de Prats de Molló testimonien. Amb aquesta escaramussa patètica va demostrar que als exèrcits del segle XX (el segle XIX és una altra història) no s’han format gaires, de demòcrates.
Amic Pere, demanes una força d’esquerres nacional al cinturó obrer de Barcelona? Au, va. Mira, mentre la llengua castellana sigui menystinguda per les Administracions de la Comunitat Autònoma de Catalunya i el PUC (Partit unificat de Catalunya: CIU+PSC+ICV+ERC) això serà impossible. És clar que a Catalunya per anar de putes o comprar cocaïna és indispensable fer-ho en castellà. També per parlar amb el paleta o la caixera del supermercat. No faig demagògia, ho sap tothom, encara que l’oasis català i els seus portaveus callen. Els pobres i, malauradament, tot el món de pidolaires i delinqüents que envolta la pobressa parlen castellà (i des de fa uns anys, també àrab, urdu, etc…). El català és una llengua de la classe mitjana i alta. Us heu trobat mai un tio que us robi en català o una puta de Castellar de N’Hug? El castellà està a totes les esferes de la societat i l’és negat el seu caràcter de llengua pròpia de la Comunitat Autònoma de Catalunya.
Salut i feliç any!!!!