Pere Meroño

Tots dos es varen conèixer el 1945. L’un va arribar a líder del PCI, l’altre del primer sindicat d’Itàlia –la CGIL-, tots dos eren comunistes per bé que Lama procedia del camp socialista. Us en tradueixo de l’italià alguns comentaris telegràfics del gran Luciano (…)

L’article va aparèixer a Rassegna Sindacale, publicació del sindicat CGIL, el 15 de juny de 1984 i va tornar a ser publicat el passat 16 de juny, data del vint-i-cinc aniversari de la mort, per infart cerebral, mentre celebrava un míting, del sard d’origen català, pel seu primer cognom, Enrico Berlinguer.

En quant a Luciano Lama, dir que el sindicalista va ser un destacat membre de l’ala dreta del PCI -els “miglioristi”, Giorgio Amendola, Gerardo Chiaramonte, Giorgio Napolitano, actual president de la república italiana-. Ala que va “governar” la nau del comunisme italià aliada amb el centre berlinguerià, més fort i poderós, deixant a l’oposició l’esquerra liderada pel brillantíssim Pietro Ingrao, l’únic viu amb en Napolitano, de les persones citades -voldria confessar que servidor em sentia molt proper, respecte del partit dels comunistes italians dels “miglioristi”-.

. Personalitat

“Crec que la característica principal de la seva personalitat va ser una concepció moral molt gran de la vida, inclosa la política”.

. Relació amb els companys 

“No era burocràtic. No prohibia la discussió, no la refusava, ni la impedia. No l’he escoltat mai solucionar cap qüestió en termes disciplinaris”.

. Partit i país

“Per a mi tenia una alta concepció del partit, però menor del que era el destí del país. Berlinguer no ha renunciat a la impopularitat per conduir batalles -amb l’opinió pública i amb els diaris que tant punt el recolzaven com li eren hostils- quan la lluita la considerava justa”.

. País

“Sempre maldava per fer coincidir l’interès del partit amb l’interès del partit”.

. Terrorisme

“La fermesa amb que Berlinguer ha pres posició sobre el tema del terrorisme, recolzant sempre amb admiració la iniciativa del sindicat, és deguda a aquesta concepció de la democràcia, de la lluita política com a lluita civil i democràtica, no violenta. No hi ha hagut mai cap dubte sobre amb qui hi estava. Ell, Berlinguer, estava amb l’Estat, el qual volia canviar amb el consens i amb la lluita democràtica”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!