Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Dimarts 19 de setembre: en Sostres just ha perpetrat un dels seus habituals exabruptes. Parlant del film dedicat a en Salvador Puig Antich aprofita l’avinentesa per carregar, per enèsima vegada, contra els comunistes, recordant la seva empremta intrínsecament perversa, associant-los al feixisme, i denunciant els processos de mitificació promoguts per l’esquerra a l’entorn de l’antifranquisme més militant.
Bé. Haig de dir que n’estic una mica fins als nassos d’aquest revisionisme neolliberal que, justament, i amb aparença de campanya organitzada, fan gent amb pes acreditat als mitjans – en Francesc Marc Alvaro, en Joan Oliver, etcètera …-.
És cert que hi ha molt a parlar d’en Salvador, del Momiviento Ibérico de Liberación-MIL (el seu partit), i dels mètodes eminentment violents, no pas sempre, emprats. Per començar refuso de forma clara i neta, i ni que sigui per una raó, el lligam entre feixisme i comunisme: el primer pretenia instaurar una dictadura i fou una eina de les classes dominants al seu servei; el segon representà un ideari alliberador sorgit des dels sectors populars que, com se sap, es bescantà cap al format dictadura. Per tant, amb punts de vista, idearis socials, voluntat de transformació i de regressió, al servei de les majories o minories, totalment dissímils.
Segonament, l’antifranquisme no tingué, efectivament, un únic actor –els i les comunistes-. No. Certament. N’hi ha hagué més gent. Val a dir, però, que els comunistes en foren el pinyol, el rovell de l’ou, el sector hegemònic, el més actiu, i el més arrelat.
També n’hi hagueren, sí, de gent nacionalista: el Front Nacional de Catalunya, i més tard, PSAN i tutti quantti, fonamentalment. També alguns nacionalistes burgesos amagats sota les faldilles de les poques sotanes no franquistes. La CDC d’en Sostres, va néixer, en prengueu nota, el 1974, un any abans del traspàs del dictador espanyol i espanyolista). És fals, però, que el nacionalisme, així, singularment, i durant el franquisme, tingués un pes gran o articulador del conjunt, en fou una peça més, això i prou, i mal que pesi a algú (i, consti, que un servidor és alhora d’esquerres i, en el sentit fabrià, nacionalista)
Hi va haver un temps, d’altra banda, que la voluntat de canvi més radical i ferma, la proclama d’una societat sense classes, fou encapçalada pels comunistes. Avui, ja no ho és, entre altres raons per què la dita voluntat transformadora ha perdut peu, força, i és molt més plural.
N’estic convençut, de tota manera, que en el futur, aquest delit en pro d’una nova societat tindrà més audiència, i que a dins d’ella, àmplia, plural i diversa, els comunistes –els antics, i els nous, que també n’hi ha, hi jugaran un rol destacat.
Finalment, contra les mistificacions de tota mena i les assimilacions perverses, la realitat és més eloqüent i certa.
Els neolliberals, la nova dreta, no se’n sortirà pas, amb aquest vent revisionista que impulsa i que ens embolcalla i atipa. No. Temps al temps, sinó.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest nen de casa bona de la part alta de Barcelona, té al cap l’anticomunisme visceral arrelat a moltes capes de la societat catalana. El típic català d’estar per casa, un sol déu, una sola dóna i el plat a taula, els comunistes són els que li prendran tot, són els de la repartidora, entre els 40 anys de franquisme i la por històrica catalana, han fet la resta. Aquesta petita burgesia catalana tant extensa, només aspira a ser com la gran burgesia, col·laboracionista i espanyolitzada, llepadora de culs amb al poder establert a Madrid.
Què poden esperar d’un personatge que diu que el feixisme es igual al comunisme?, sobretot a casa nostra, salut.