Pere Meroño

Amb aquests mots li dedicava, l’octubre de 1997, el meu primer llibre –“Josep Pallach (1920-1977). Història d’un líder”, a en Joan. En Joan Blanch. Amic meu. Ens vam conèixer l’octubre de 1976, quan el congrés constituent del Partit Socialista de Catalunya, formació en la que vaig ingressar-hi com a independent en un dels cercles de Badalona, la meva ciutat, cercle o agrupament format per sis membres, un d’ells un home alt, de gest sorrut, un xic malcarat, ulleres fosques i de força graduació, que venia de Convergència Socialista de Catalunya. La meva col.laboració política amb ell hi va durar 9 anys (…)

En Blanch procedia del Partit Obrer Revolucionari-POR, trotskista, del comitè central espanyol del qual en va ser membre. I havia estat exiliat a París, durant l’època del 68.

Advocat, coneixedor del món de la política, dels negocis, era a Badalona, entre la militància socialista del partit d’Obiols i Reventòs, i sense cap mena de dubte, el número ú en tot. El millor. També ho va ser, quan la unitat socialista, en la força política resultant resultant.

De gran intel·ligència, fred, cantellut, manifasser, brillant, culte, brutal quan calia … Era i és un animal polític amb tots els ets i uts. Líder local però també nacional –va ser membre de l’executiva nacional del PSC-. En política, humilment, va ser el meu primer mestre.

Ahir, VilaWeb en publicava unes declaracions seves: “Els socialistes fem falta en el projecte de la independència”. Fet sobre el que vull fer-ne uns pocs comentaris des de la meva plena llibertat de criteri.

No entraré en el fet si en Blanch és o no independentista, ell sabrà. Ho ben dubto, però. Allò important, si haig de ser-ne franc, no és pas això. La pregunta és: per què Joan Blanch ha dit el que ha dit?

I la resposta hi és doble: primera, perquè això incomoda al seu expartit; segona, perquè li veu un cert futur a l’avenç sobiranista.

Més encara, la prova que el tercer espai, el sobiranista –autònom del l’unionisme i del catalanisme del peix al cove- té futur serà l’aparició de notícies com les que l’amic Joan ha protagonitzat.

En Blanch, això és essencial, és un polític fred, calculador, amb olfacte, i si ell aposta per aquesta via és que creu -l’aire nou es respira pertot- que aquest camí pot fer-hi via.

Clar i català.

Au, Joan, molts records i una forta abraçada (un cop més l’has fet ben grossa)

Ben cordialment,

Pere Meroño

Josep Pallach 1920/1977
 

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!