Pere Meroño

Vaig conèixer al gran editor i crític, que ara ha fet vuitanta, per molts anys, Mestre, per causa de la publicació

del meu primer llibre: “Josep Pallach (1920-1977), història d’un líder”, a Edicions 62, el 1997.

Després d’una telefonada on m’anunciaven, quina joia!, la publicació, vaig ser citat a la seu del carrer Peu de la Creu –al mateix lloc on s’alçava un vell i atrotinat cinema de sessió doble, el “Céntrico”?, on hi vaig fruir de moments cinèfils irrepetibles-. Un despatx mòdic, a la primera planta, amb una taula rectangular de treball, una de rodona per a reunions, i algunes cadires, constituïa l’espai de feina del llavors director literari.

Un metre noranta, en un cos fibrós i llargarut, barbeta esfilagarsada i d’allò més bohèmia, nas d’aligot, enfundat en un impecable trajo de tall clàssic. El senyor Castellet traspuava elegància per totes bandes. La conversa fou senzilla: em publicaven el llibre però n’hi havia pàgines sobreres. Un fotimer.

El senyor Castellet m’ho va dir amb un tacte exquisit i molta mà esquerra:

• Veurà, ara li diré una cosa i no voldria, per res del món, que s’hi molestés: el llibre, amb aquest nombre de planes, no li ho publicarà ningú.

Qüestió a la que vaig respondre, sense pensar-hi mica:

• I quantes n’hauria de tenir?

No cal dir que, de seguit, quedarem entesos.

A banda d’això, l’editor em traslladà un seguit de notes sobre el meu text amb el prec que m’ho tornés a mirar. Les notes foren facilitades per coneguts “pallaquistes”.

Mentre parlàvem, el senyor Castellet va haver d’atendre una trucada . Era un escriptor. L’editor, en un moment donat, va proferir aquell típic i tòpic comentari sobre el trànsit feixuc i lent –per cert, ho dic pel to, molt típic de certes persones de barris alts de classes altes, a la ciutat comtal-.

Recordo, d’altra banda, la manera acuradíssima que tenia l’home literàriament fort de can 62 de doblegar les seves llarguísimes cames fent per manera que la ratlla dels pantalons no li quedés gens ni mica trastocada.

Bé, vàrem parlar una estona d’aquests i d’altres assumptes. Li vaig demanar per quan volia el manuscrit convenientment aprimat. El cas és que l’hi vaig fer a mans, deu dies abans del termini previst i amb menys pàgines de les inicialment pactades. En va quedar ben sorprès de la celeritat i cintura demostrada.

Tu diràs. Per mi, la notícia de la publicació fou un regal. Mai de la vida m’hagués pensat que publicaria un llibre –ara ja en porto quatre, i en català!- i que, cada cop m’hi dedicaria més. Per bé que de jovenet m’agradava molt la premsa, el periodisme, i vaig col·laborar amb poc més de deu anyets en un parell de revistes, el meu origen social (fill de família obrera -mare que netejava escales i despatxos i pare obrer tèxtil-), i el fet que el català és la meva segona llengua –que no vaig començar a enraonar fins als setze anys-, ho feien, doncs, doblement impensable.

Vaig tenir, també, una altra segona ocasió per parlar amb el senyor Castellet. La relació fou, per tant, breu, i ben educada. Alt, elegant, savi, amb aires d’aristòcrata a la Itàlia del renaixement, molt llest, deixa un balanç, en el camp editorial i crític, incommensurable i valuosíssim.

Val a dir, és just regraciar-los, que el llibre fou possible, molt especialment, gràcies a la col·laboració i recolzament entusiasta d’una colla de rellevants pallaquistes: en Robert Vergés –president del Consell Consultiu de la Generalitat de Catalunya-, l’Armand Carabén -advocat, gerent del F.C. Barcelona i responsable del fitxatge d’en Johan Cruyff-, en Joan Tapia –director de La Vanguardia i de TVE a Catalunya-, l’Amadeu Cuito –economista i escriptor-, en Josep Verde i Aldea –eurodiputat del PSC-PSOE-, en Joaquim Ferrer -historiador i dirigent de CDC-, entre d’altres.

A tots ells, doncs, i de nou, moltes gràcies.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!