Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
Carretero, Laporta… cal un canvi polític radical a Catalunya
Sempre miro de tocar de peus a terra, i des d’aquesta perspectiva tinc el convenciment que som dins d’un temps nou ple d’incertesa, de dubtes, que no som capaços d’albirar en tota la seva potencialitat. La demostració que esquerra i dreta són gairebé iguals en això d’Espanya, que l’estatut és una llei de segona, que els catalans som un zero a l’esquerra… està tenint efectes devastadors sobre el grau d’adhesió i d’identificació en relació al marc juridicopolític vigent sustentat en el binomi Constitució-Estatut (…)
És per això que davant d’una política morta, reduïda pràcticament a la pura gestió de l’existent; a una política plena de rutines; de llocs comuns; on tothom s’hi assembla a tothom; on ideologies a banda ningú no pretén superar l’actual situació, on nacionals i unionistes hi van poc més enllà d’escalfar cadires i ens inunden d’una fraseologia generosa i inútil i buida… Davant d’un tal panorama, és obvi que s’obren horitzons per líders, per opcions polítiques de canvi radical que pretenen subvertir, capgirar, l’ordre de coses que ens tenalla i ens paralitza com a poble i com a societat.
Ja ho diu la ciència política i la sociologia: amb una perspectiva zero, com la d’ara, apareixen oportunitats per a gent valenta, que arrisca, disposada a provar un canvi substanciós.
Josep Carretero, Joan Laporta en són un botó de mostra del que vull dir.
Són uns líders, de tota manera, a mig embastar, amb els seus dubtes i mancances. Líders poc acostumats a la feina en equip, indòcils, manaires, un xic principiants i maldestres. Amb uns projectes fràgils, plens de contradiccions, imperfectes.
Val a dir que la situació és ben nova, i que el sorgiment d’aquests liderats també ho és, i que sembla palesa l’existència d’una base social i electoral propícia.
De fet, la por de l’actual classe política, del vell i actual sistema, s’han fet evidents al llarg de les darreres hores: titulars de premsa anunciadors i que preguen per la mort del Reagrupament i del seu líder a qui desitgen mort i enterrat; crítiques contra les indissimulades aspiracions polítics del president del FC Barcelona…
Personalment, hi ha coses que no m’agraden dels dos líders. Tampoc m’agrada com s’ha plantejat la situació a Cal Reagrupament. Ni el personalisme exacerbat de Laporta.
Penso, en qualsevol cas, que som en una situació excepcional. Amb una avinentesa històrica al nostre abast. On la hipòtesi d’una gran bola de neu política, d’un tsunami socioelectoral liderat per aquest tàndem hi és a tocar.
És per això que, ho dic amb la mà al cor, tant me fan algunes coses. M’estimo més parlar poc, guardar-me les crítiques, i donar un vot de confiança a les temptatives de liderat fort, cesarista o bonapartista, de Laporta i Carretero.
A una situació excepcional, nova, i incerta, corresponen formes noves i també velles, malgrat els riscos. Vull dir que intentar-ho paga la pena.
I que tinc intenció de seguir recolzant un canvi radical a Catalunya, de caràcter netament sobiranista, basat en la declaració unilateral d’independència, i sota el liderat de Joan Laporta i el concurs important de Carretero, malgrat que el que diguin i facin em faci poca gràcia.
Crec, en definitiva, que amb ells i una plataforma electoral conjunta, hi tenim més a guanyar que no a perdre.
Em fa l’efecte que m’he explicat prou bé.
CAT ’06 La nit dels somriures glaçats
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… que queda claríssim que a l’esquerra independentista li queda moooolt camí per recòrrer, que el seu nivell poític és baixíssim (tant en la teoria com en la praxis) i que cada vegada que un convergent o un encantador de serps populista xiulen, a la majoria li va darrere sense por de perdre bous i esquelles en projectes que no interessen, per a res, a les classes populars catalanes.
Tanmateix en política les formes i el modus operandi són molt importants. Doncs es pot caure amb la ximpleria populista barroera i per això ja hi són el actuals partits, fins i tot com la del Partido Popular.
Aquests dies estic fent donar voltes a les mateixes idees que tu has expresat tan bé.
Crec que és un moment crític i que necessitem solucions que no acceptariem si fossim en una situació i un país normal.
Hem de ser prou intel·ligents per jugar a aquest joc amb els seus perills certament però molt menys perillós, en quasevol cas, que el de no fer res o recolzar l’status quo actual d’immobilisme amén de ser escrupulós en les formes.
Estic segur que si aconseguim la independència sabrem apartar els Cesars tal com va fer Anglaterra amb churchil el 1945 un cop assolit l’objectiu.
L’únic al que no hem de renunciar és a la democràcia que ens permeti tornar a la normalitat quan haguem arribat a l’objectiu.