Pere Meroño

Diari d'un eurocomunista del #PSUC

18 de novembre de 2006
2 comentaris

A sang freda

Què balla pel magí d’un assassí fred, impassible, i indiferent? Sense noció d’allò que és el bé i el mal.

 

Dos joves expresidiaris, reincidents, surten de la garjola amb una dèria entre cella i cella: visitar la granja d’un escarràs i benestant propietari rural. El mas del qual és a pocs quilòmetres d’un llogarret que no arriba a les quatre-centes ànimes.


Assistim, doncs, al viatge. L’estada. La producció dels fets terribles i esgarrifosos: gros vessament d’hemoglobina. L’impacte entre la ciutadania. La persecució policíaca. La detenció. El judici. La confessió.


Una colla d’anys va haver d’esmerçar el senyor Truman Capote per oferir-nos aquesta joia: un text que inaugura el gènere de la novel·la de no ficció. Un llegidor, lliscant, i magníficament escrit reportatge i retrat, a l’ensems, d’uns assassins d’infantesa torturada i traumàtica.


Excel·lent, també, la traducció de l’Artís-Gener –amb un català fluid i genuí, alhora-.


Per cert que el llibre m’ha recordat un succés tràgic i recent que jo he seguit amb molt d’interès i passió el darrer any: la mort a mans, presumptament, de tres joves de la senyora Maria del Rosario Endrinal Petite, una nit a prop del nadal del 2005, en un caixer automàtic del carrer Guillem Tell, 28, de Barcelona.


I vet aquí que m’he demanat què balla pel magí d’un assassí fred, impassible, i indiferent? Sense noció d’allò que és el bé i el mal. Són, potser, gent descervellada, pocapenes, “vitelonis” intemperants i nocius?.


Penso, honestament, que aquesta lectura del llibre d’en Truman Capote n’aporta pistes i matisos prou vàlids.


. A sang freda (In Cold Blood). Truman Capote. Versió catalana de l’Avel·lí Artís-Gener. 5a edició. Edicions Proa. Barcelona. Abril de 2006.

 

  1. Tens tota la raó. Aquest és un llibre magnífic, impressionant. Quan el comences a llegir no pots parar, has d’arribar fins al final.

    Suposo que com altres lectors, vaig descobrir en Truman Capote a partir d’aquest llibre. I des d’aleshores, he anat llegint tot el que he pogut d’aquest gran escriptor nordamericà. M’agraden, sobretot, els seus relats curts: Música per  camaleons  és una altra obra d’una qualitat i bellesa supremes. És un llibre imprescindible, i la traducció que en fa en Quim Monzó és molt bona.

    Per acabar, m’agradaria afegir que la novel·la de no ficció que va inaugurar el mestre Capote té, aquests darrers anys, un fort reviscolament al nostre país. Hi ha dos exemples que sobresurten per damunt de la resta. Dos casos reals, terribles, que han sigut novel·lats per dos periodistes que (oh, miracle) també saben escriure. Estem parlant de literatura de la bona. Els llibres són els següents:

    Joan M. Oleaque: Des de la tenebra. Un descens al cas Alcàsser, Ed. Empúries, Barcelona, 2002. 

    Carles Porta: Tor. Tretze cases i tres morts, La Campana, Barcelona, 2005.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!