Si és que no hi ha dret, home! Per una vegada que els dirigents polítics decideixen anar per feina i no marejar la perdiu, em foten la feina enlaire. Fa cosa d’una hora que Carod-Rovira ha aparegut en roda de premsa per anunciar que ERC opta novament pel pacte d’esquerres (o tripartit, o entesa, tal com diu ara). Sense voler resultar pedant, ja m’ho ensumava, però ningú no podia imaginar que la rapidesa previsible fos la velocitat de vertígen amb què finalment han actuat. I el cas és que dos minuts abans d’iniciar la seva roda de premsa i aparèixer en directe a TV3, jo havia acabat el meu article quinzenal per a El Punt, en el qual demanva, justament, que els implicats en la negociació no maregessin la perdiu. I resulta que l’han marejat tan poc que no he tingut altre remei que fer un segon article perquè en menys de cinc minuts el primer que havia escrit havia quedat obsolet. Però com que el tinc acabadet i en la meva modesta opinió m’havia quedat prou rodonet, no em resisteixo a deixar-lo amagat. Així que us el reprodueixo en el meu bloc, que és l’espai fonamental i essencial de les meves immenses rucades i petites genialitats. Aquí teniu el meu article obsolet, tot esperant que llegir-lo us obrirà prou la curiositat com per comprar El Punt de dimarts i llegir el que finalment he enviat a publicar, després de veure i sentir la roda de premsa de Carod-Rovira.
La galeria
Crisi de confiança
Pep Montes
Tothom ha baixat el nombre de vots i els únics que han augmentat ho han fet mercès a la recapta d’electors desencisats de la seva força política habitual. En aquestes condicions, parlar de guanyadors de les eleccions em sembla gairebé obscè, sobretot quan darrera de les declaracions s’hi detecten tics d’orgull i prepotència. Està clar que el país no vol donar confiances absolutes a ningú i demana a crits que tothom faci una cura d’humiltat i rebaixi pretensions i exigències davant del període de negociacions que s’ha obert. Serà difícil que els que ja van governar durant vint-i-tres anys puguin tornar-hi, de moment. I segurament els que ho han fet només durant tres anys tindran una segona oportunitat per intentar demostrar que en temps de calma i normalitat institucional són capaços també de temperar els ànims i de donar un pèl de serenitat al país. No em sembla malament que sigui així, sobretot perquè uns i altres han comprovat que les ximpleries no surten gratis i que la mala gestió, la falta de decòrum institucional i la prepotència són mals consellers per als qui, teòricament, han d’estar al servei dels qui compareixen cada quatre (o menys) anys davant de les urnes. L’estirada d’orelles ha sigut evident. Humiltat i eficàcia, això els cal, i això els demanem. Que ens governin sense temptacions paternalistes i que millorin els mecanismes de connexió real amb el país, amb la gent. Que ni uns ni altres no ens facin passar més vergonya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1)
Fer aflorar les contradiccions d’aquells que sent espanyolistes, diuen
que ara és l’hora dels catalans i que ningú no farà més pels catalans.
2)
Donar arguments i munició al PP, la més perfecta i activa màquina de
crear consciències catalanistes. Ciudadanos pot millorar-la, però.
3)
Fer adonar a CiU que ha passat massa temps relacionant-se, buscant
agradar, emmirallant-se en el model español (prepotència, som més
llestos que ningú, dominem el cotarro, xuleria, donant governabilitat a
l’estat a canvi de peixets al cove, pactant estatuts de merda -ofegant
el país- a canvi de tenir la menjadora plena)… i ara resulta que ni
sent bon minyons tenen el govern de joguina garantit.
4) Qui
vulgui prendre vots a ERC haurà de proclamar-se sobiranista. Aleshores
tornarà CiU als seus números. La gent ha vist el llautó de tots plegats
i està desencisada. Els votants se’ls van morint. El nacionalisme és
una collonada que només dóna per peixets al cove. Prou peixet. És hora
de tenir una flota pesquera.
5) Només un president revoltant farà
que el poble prengui iniciatives per arribar allà on no arriben els
seus governants. Hem estat una nació complaent des que va morir Franco.
Ara ens ofeguem en la decadència del tantsemenfotisme. No és votant
Mas, Carod, Montilla, Saura, Ribera o Piqué que solucionarem els
problemes. Cal organitzar plataformes per preparar l’objecció fiscal,
la insubmissió davant el cúmul de despropòsits que ens hem d’empassar
des d’Espanya. Ja falta poc pel colapse de moltes economies familiars.
Aviat serem majoria.
6) Bona part dels problemes que afecten
Catalunya tenen el seu origen en el fet que depenem políticament
d’Espanya. Fins que no s’assumeixi això per part dels partits
majoritaris i dels seus electors, no hi haurà futur per al país i
anirem llanguint com a poble fins a la dissolució en una mar de
mediocritat pròpia i immigració aplicada. Un president com Montilla és
el reflex de la Catalunya que ens espera si no hi posem remei. Et
desplau el teu futur president? Treballa per canviar-lo. No tot
s’arregla posant una papereta en una urna. Com diu en Joan Puig, ara
ens toca treballar. A tots. Però sobretot a la societat catalana. Ja
n’hi ha prou de conformisme.