VARIACIONS

Les meves referències personals en el nou govern de la Generalitat es limiten al titular de Cultura, Joan Manuel Tresserras. Sondejo en la meva memòria particular i el recordo com a professor d’Història de la Comunicació Social, una de les assignatures que permetien continuar pensant que la tristota i limitada carrera de ciències de la comunicació (periodisme, per ser més clars) valia la pena. Un to de veu pausat, una rialleta tímida, a penes insinuada, mentre exposava amb convicció els continguts de les seves lliçons magistrals, i l’intent continuat de fer participar els alumnes en les discussions que intentava provocar a classe, dibuixen la imatge que em queda d’aquelles sessions. Va ser l’únic professor que ens va examinar amb proves orals, terror per a molts, plaer relaxat per a mi. Ens feia passar, d’un en un, pel seu despatx del departament i ens demanava que li expliquessim un parell de temes sense escatimar la nostra opinió personal. A mi em va anar bé; sempre vaig fer un bon paper, en aquestes circumstàncies. Suposo que això també ajuda a que el personatge que, sorpresivament, em deixava opinar sense límit en mig d’una conversa que, de fet, era un exàmen, em caigui prou bé.

Aquestes classes i exàmens tenien lloc per a mi a finals dels 80. La segona referència és força més recent. De mitjans a finals dels noranta vaig desenvolupar diversos estudis sobre polítiques culturals a través d’un projecte empresarial que vaig compartir durant gairebé quinze anys amb altres colegues. Almenys tres o quatre d’aquells estudis, encarregats majoritàriament per municipis mitjans, estaven encapçalats per cites literals del llibre Cultura de masses i postmodernitat, del qual en va ser autor Tresserras, al costat d’Enric Marín. El llibre va guanyar el premi Joan Fuster d’assaig dintre dels XXIII Premis Octubre, el 1994. Moltes de les anàlisis i reflexions contingudes en aquesta obra han estat realment referents per a mi quan m’ha tocat proposar polítiques culturals concretes, tant en el món de l’administració pública com en el món associatiu. Em fa gràcia recuperar ara alguna d’aquelles cites que encapçalaven els meus estudis. Les he recollides totes, i les reprodueixo literalment.

De la mateixa manera que, com més va més, la qualitat de la democràcia depèn de la qualitat dels sistemes de comunicació, el progrés social dependrà de la importància i la qualitat de les polítiques culturals (…). Quan els pressupostos ho permeten, les programacions culturals esdevenen element ornamental, símbol de prestigi o aparador de les institucions. En períodes de reflux econòmic, el primer que és sacrificat és el pressupost cultural (…). La cultura és producció abans que consum. Democratitzar els processos culturals significa trencar les barreres classistes en el camp dels consums, però també significa eixamplar les possibilitats de la creativitat i capacitat expressiva des de tots els àmbits socials. Significa trencar amb el disseny social que dóna preeminència a les aptituds de contemplació i consum sobre les aptituds actives i participatives (…). Significa, en definitiva, partir del reconeixement que tots som alhora productors i consumidors de béns culturals (…). Els museus, els auditoris, els teatres, les sales de projecció de cinema, els receptors radiofònics i televisius…, tot el que ens fa espectadors de la cultura és molt important. Irrenunciable. Però el repte real rau en el fet que les polítiques culturals s’orientin prioritàriament a fer-nos competents en els diferents llenguatges que fan possible l’expressió cultural.
Entedre la cultura com un espai de participació, abans que com un espai de contemplació. És un horitzó possible. És un camp de possibilitats.

Tress

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!