Miraré d’oblidar-me de Sant Jordi fins l’any que ve. I no trobo millor manera de rematar la festa que fent cas de l’oportú i sempre pertinent Ramon Alcoberro, que des del seu bloc bateja l’intent de viure amb calma una diada que be podria semblar de bojos. El Sant Jordi slow que ens explica Alcoberro té a veure amb els escriptors que mai de la vida seran un best seller però que segurament mai de la vida no deixaran d’escriure. I com que Sant Jordi, mercantilismes a part, també és d’ells, han trobat un raconet tranquil i relaxat per signar un, dos, cinc, deu o cap llibre: el jardí de l’Ateneu. Deu d’ells van ocupar l’oasi ateneístic durant totes les franges horaries de la diada de Sant Jordi i van tenir l’oportunitat de firmar i conversar amb els seus lectors amb calma i sense la pressa que imposa una cua endimoniada de fetitxistes caligràfics. Entre d’altres, hi havia Jordi Coca, sempre bel·ligerant amb la banalització de la literatura, Vicenç Llorca, Josep Maria Terricabras, Isabel-Clara Simó o Joan Rendé. M’agradaria pensar que aquest que llegiu és un bloc slow, i que no vomita textos a ritme frenètic per sadollar consumidors voraços. M’agradaria que el meu ritme fos més…. tropical.
En tot cas, no pas pel meu ritme, sinó per la llarga i aparentment interminable diada, no he pogut fullejar fins avui mateix els dos llibres que m’han caigut per gràcia de dues senyores que, diria jo, m’estimen. Un és Quanta, quanta guerra, de la gran Mercè Rodoreda. L’altre és Martí de Riquer. Viure la literatura, del tàndem Cristina Gatell i Glòria Soler. Au, com diria el Manzano, bona lectura!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!