VARIACIONS

Algun cronista de la ciutat hauria d’arxivar en la carpeta de les anèdoctes la curta i errònia instal·lació de les plaques del carrer Francesc Pujols, rebatejat ara fa dues setmanes per eliminar la infausta memòria del general Espartero, àlies Duc de la Victòria. La Comissió del Nomenclàtor, denominació contundent i sonora per a un organisme de l’Ajuntament de Barcelona que es dedica a batejar, rebatejar, ordenar i garantir coherència i substància a les denominacions de carrers, places, jardins, avingudes, parcs i qualsevol altre espai urbà que mereixi coneixement públic, va fer penjar les plaques del nou carrer cometent l’error d’eliminar la darrera “s” del cognom del literat, pensador, polític i filòsof singular. La pifia només ha tingut una setmana de vida perquè els responsables se n’han adonat i l’han corregit amb tota diligència, però ha sigut temps suficient per tal que algun intrèpid reporter de l’Avui se n’adoni i en faci la foto oportuna (aquesta que veieu aquí al costat).

L’any 2006, l’Ateneu Barcelonès va demanar a l’Ajuntament de Barcelona que dediqués el nom de Francesc Pujols, un prototípic i conspicu ateneista, a alguna via pública per fer honor a la seva memòria. El 2006 fou declarat Any Ateneu perquè es celebrava el centenari de la instal·lació de l’entitat a la seva seu actual, el Palau Savassona, i als dirigents ateneistes els semblà un bona manera de celebrar-ho rescatar la memòria pública del que fou un dels tertulians més polèmics, aguts i divertits de la docta casa. També els feia gràcia que la via pública fos relativament propera a l’Ateneu per tal que la relació entre un i altre fos evident. I en buscar possibles ubicacions es va pensar ràpidament que amb el canvi es podria esmenar una d’aquelles bestieses que clamen el cel en aquest país nostre. De la plaça Vila de Madrid, en la qual llueix una llarga i imponent façana de l’Ateneu, arrenca un petit carrer que fins fa dues setmanes s’anomenava Passatge del Duc de la Victòria. El reconegut Duc no era altre que el general Espartero, protagonista d’una revolució pressumptament liberal que mai no es va saber guanyar el favor complet dels catalans i que va tenir la “bona” pensada de bombardejar la ciutat des del Castell de Montjuïc per fer-se més “simpàtic” als barcelonins. És de ximples reconèixer la memòria dels que t’omplen la casa de bombes, i l’Ateneu va pensar que la reivindicació de Pujols era també una bona ocasió per eliminar aquest greuge tan gruixut.

La Comissió del Nomenclàtor va fer cas a la petició de l’Ateneu, a la qual es va unir també la Fundació Francesc Pujols, ubicada a Martorell, vila de l’il·lustre personatge. Les complexitats insondables de la burocràcia municipal van fer que el procés s’allargués més d’un any, i a la fi el canvi de plaques del carrer es va fer el passat 12 de juliol. Però el canvi va tenir poca fortuna: al taller del marbrista algú es va equivocar i va decidir que l’ateneista es deia Francesc Pujol, i no pas Pujols, com tots hauríem jurat. Algun veí del carrer, i jo mateix en l’exercici de les meves funcions com a gerent de l’Ateneu, ens en vam adonar; vaig còrrer a comunicar-ho a l’Ajuntament. Val a dir que tots els tràmits legals i administratius eren correctes i que l’únic error residia en l’operari que va fer la inscripció a la placa de marbre, segurament perquè mai no va llegir cap de les substancials i sorprenents teories de Pujols i, per tant, ni tan sols sabia que existia. En tot cas, els de la casa gran van anar per feina i van canviar novament les plaques el dia 19, una setmana justa després de la pifia.

Però a proposta d’un lector anomenat Jaume Ciurana (és el regidor de CiU a l’ajuntament?), la gent de l’Avui en va fer notícia i, és clar, es van adonar de l’error. I van còrrer a fer la foto. La informació del rotatiu és la mar de correcta i, a banda, de l’anècdota de l’error, reflecteix bé el sentit del canvi. Però la veritat és que no poden pas riure’s amb gaire contundència de l’error municipal, perquè els de l’Avui també s’han equivocat. En un moment de l’article, per comptes d’escriure Pujols, escriuen Pujals. Ep! El caçador caçat!

Segur que Francesc Pujols en faria un bon safareig de tanta conjunció d’errors banals i sense importància però que, ves per on, animen una mica aquest estiu xafogós.

Deixeu-me rematar aquesta notació dient que el canvi de noms no es limita al passatge. El carrer que hi és perpendicular es deia també Carrer del Duc de la Victòria, i l’ajuntament el va rebatejar com a carrer del Duc. Volien també eliminar el senyor Espartero d’aquest racó de ciutat, però no van fer el canvi complet perquè diversos comerços o negocis situats al carrer en tenen el nom des de fa molts anys (Hotel Duc de la Victòria)i creien que això els perjudicaria comercialment. Ara tenim un carrer del Duc, sense victòria, i hem d’esperar que el temps i una canya ens ajudin a pensar que la via pública fa un homenatge genèric a tots els ducs del món i que margina definitivament el de la Victòria, horrorós per a la nostra memòria.

I encara més: tot i que Espartero s’endú la fama, no va pas ser el seu el pitjor dels bombardejos que va patir Barcelona des del Castell de Momtjuïc. Algú tant aparentment nostrat com el general Prim va ser també responsable d’una bona repassada a la ciutat des de la muntanya, només per esmentar-ne un de significatiu. I tampoc no és veritat que la ciutat en pes estigués en contra de tals mesures, perquè les cròniques de l’època recullen opinions de barcelonins mesells que celebraven els bombardejos com una manera de posar ordre en un pressumpte guirigall d’obrers liberals i revolucionaris.

Si teniu més curiositat pel tema, una bona idea és llegir “Montjuïc: Memòries en conficte. El castell, la muntanya i la ciutat” obra dels historiadors Manel Risques i Martí Marin, els quals donen pèls i senyals d’aquest i altres fets lligats a la història de Barcelona i el seu refotut castell.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!