Això és el que diu el candidat per Barcelona a les eleccions generals, que no hi ha propostes realment socialdemòcrates en litigi en aquestes eleccions perquè el PSOE cau reiteradament en la trampa del PP i perquè ERC fa una altra cosa, no se sap ben be quina, que pendula entre una opció liberal, posicions de centre i espurnes esquerranoses. Herrera ha estat fi en la primera conversa de campanya celebrada a l’Ateneu, en una programació d’actes que portaran damunt de l’escenari de la docta casa tots els caps de llista per Barcelona. Davant seu hi tenia Lluís Foix com a mestre de cerimònia, perspicaç i amable, i Joan Tàpia, que ha mirat de punxar moderament el candidat ecosocialista.
Herrera s’ha deixat punxar i ha respost amb energia i certa contundència els reptes dialèctics plantejats, amb claredat d’idees i amb aquesta serietat acadèmica que el caracteritza. Apunta bé com a possible ateneista, tot i que potser encara li faltaria un pèl d’humor gamberro.
Entre les perles de la nit, cal destacar que ha dit que Duran i Lleida és més conservador que nacionalista i que ell defensarà les nuclears (ep! alerta!)…. quan algú doni resposta i solució a la gestió dels seus residus (aaaaaah…..). Ha volgut deixar clar que ICV i ERC són una cosa diferent (algú ho dubta?) quan Tàpia li ha preguntat perquè no van junts a Madrid, i ha exigit al PSOE que quan es decideixi a pactar amb algú ho faci amb coherència i per a tota la legislatura, i no pas pactant ara amb ICV, ara amb CiU, segons el grau possible d’acord i, per tant, fent oscil·lar la seva opció ideològica en funció del soci ocasional.
Ha dit que seria desitjable una reforma constitucional que reconegui el caràcter plurinacional de l’estat i que avanci cap a un federalisme asimètric i ha assegurat que això és molt més realista que no pas la proposta d’un referèndum d’autodeterminació per al 2014. Ha acusat els defensors de l’energia nuclear de ser dogmàtics i de fer professió de fe en l’urani, i s’ha posat les botes cascant contra l’església, com no podia ser d’una altra manera. Li sembla que carregar-se l’impost de patrimoni és una bestiesa i que per comptes de regalar 400 euros als ciutadans, el que cal és fer polítiques de justícia social, escoles bressol i doblar les pensions no contributives.
Ei, déu n’hi do! El format de converses que ha proposat l’Ateneu, que refusa el míting i l’entrevista agressiva, i aposta per un espai, diguem-ne tertulià, ha triomfat en la seva estrena. Bon rotllo, idees explicades i controvèrsies servides, per tal que cadascú faci la seva diagnosi. Demà, segon round amb Joan Ridao, acompanyat altre cop en la conversa per Foix i per Vicent Sanchís.
Per cert, gràcies a la dedicatòria que ha escrit en el llibre d’honor de l’Ateneu, he descobert que Joan Herrera és esquerrà, però després m’ha aclarit que quan juga a futbol xuta amb la dreta! I l’home ha tingut el desencert de fer-me saber que els esquerrans (jo també en sóc) tenim menys esperança de vida perquè el món està pensat per als dretans. Mira quina gràcia! Aquesta mena de discriminació encara no me l’havia plantejat i ara resulta que m’ha fet emprenyar. Moltes eleccions a Madrid que al cap i a la fi poca cosa ens milloraran als d’aquesta banda de l’Ebre, i resulta que, de moment, l’amenaça més sèria a què m’enfronto és la meva resignada esquerranositat. Me’n vaig a fer una cervesa i a explicar-ho a algú.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!