El Barça no ha fet el ridícul però ha tornat a quedar-se tristament a la porta de l’èxit, com si no s’atrevís a creuar-la. Un empat a zero. D’altra banda, tot i que suposo que encara tenen possibilitats de fer alguna malvestat, em fa l’efecte que l’efecte Manchester ha passat desapercebut en aquesta diada pletòrica de Sant Jordi, i els supporters britànics han causat un tènue impacte en la ciutat. I és que Sant Jordi és una cosa tan estranya que fins i tot esmorteeix l’únic fenòmen de masses indiscutit, el futbol. El cas és que avui ha entrat més gent que mai a l’Ateneu. El fluxe de visitants ha estat constant al llarg de tot el dia, han envaït literalment el jardí romàntic, i han fet incursions constants a la biblioteca, la visita de la qual era possible avui gràcies a un especial grau de tolerància amb els no socis. L’entrada de carruatges del Palau Savassona, a més, ha estat organitzada com a terrassa diguem-ne literària, i centenars de persones hi han fet el cafè amb llet, la cervesa o la coca cola…. ah, no! la pepsi cola, mentre escoltaven veus de qualitat i ritme divers llegint La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda.
Hem hagut de renovar tres vegades les existències de butlletes per a la inscripció de nous socis, la gent del bar han fet diumenge, i el restaurant gairebé ha quadriplicat el servei de menus habitual en un dia normal. Hem vist escenes curioses per la novetat.
Una senyora ha desplegat en una taula de l’entrada de carruatges tot el seu arsenal d’estètica i s’ha retocat tot el que es pot retocar en no menys de mitja hora… pintallavis, pòlvores, rímmel (s’escriu així?), pintaungles… fins i tot ha tret unes pinces i ha eliminat sense poca ni molta vergonya algun pèl resistent a les depilacions habituals. Tot això amb un magnífic mirall. Un soci ha preguntat si era algun personatge rellevant que es maquillava per entrar en escena. Em temo que l’escena, per a ella, deu ser qualsevol lloc en el qual es trobi.
Ens ha visitat un grup de persones amb discapacitat mental i han passejat per la casa. Un parell d’ells s’anaven aturant, taula a taula, i revisaven sense cap problema la lectura dels seus ocupants, fos llibre, diari o qualsevol altre paper imprès. Agafaven el llibre o el que fos, se’l miraven, i el tornaven al seu propietari, que no tenia temps d’enfadar-se i ni tan sols d’expressar perplexitat.
Un senyor que s’ha ofert a llegir un dels fragments ens ha demanat si li podíem fer un certificat de la seva participació a l’acte. Li hem dit que no ho consideràvem gaire adequat, i com que volia deixar constància efectiva de la seva generosa participació, ens ha demanat que li fessim diverses fotografies amb la seva càmera. Les he fetes jo, i l’home m’ha explicat amb tot detall quina mena de fotos volia, quin enquadrament i quin angle. Espero haver acomplert les seves expectatives.
Una senyora ha entrat demanant on era l’exposició de fotos. Li hem dit que no en tenim pas cap, però com que s’ha mostrat insistent i completament segura que ella tenia raó, hem acabat per imaginar que es referia a l’exposicó sobre Mercè Rodoreda, constiuïda per uns grans pannells amb un extens deplegament gràfic i diversos objectes de l’època (anys vint i trentra) que centra la temàtica de la mostra. Ah… és això, ha dit.
Una noia, vestida còmicament amb uniforme de xef, feia propaganda d’una empresa de càtering i ha aprofitat l’aglomeració de lletrats a l’Ateneu per repartir, directament en mà, fulletons del negoci. Però era tan eficaç que si no l’arribo a parar s’hauria enfilat a l’escenari per donar-li un fulletó a la persona que en aquell moment estava llegint!
Han entrat intalians, francesos, gent de l’est (no me’n feu dir la procedència exacta), magribins, brasilens, japonesos… Cadascú, en la seva llengua i amb intents rudimentaris de traducció, feia dues preguntes fonamentals: què és això (l'”això” feia referència, és clar, a l’Ateneu) i qui és aquesta senyora (i es referien a la reproducció de gran tamany de la portada monogràfica de La Vanguardia del dia que va morir Mercè Rodoreda, ara fa vint-i-cinc anys, amb una estupenda i espectacular fotograifa de l’escriptora).
Bé. Avui han passat tantes coses a l’Ateneu que podria convertir aquest apunt en una cosa interminable. Es podien dir altres coses, però a mi se m’han acudit aquestes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!