Aquesta mateixa setmana l’Associació CAtalana de Professionals de les Polítiques de Joventut (AcPpJ) ha fet arribar a la Secretaria de Joventut una proposta de text per a un dels títols de la futura Llei Catalana de Polítiques de Joventut. Es tracta de definir amb una certa precisió la figura dels professionals en aquest sector i, per tant, és una bona cosa recollir el parer dels que són efectivament els màxims afectats, els que són objecte de regulació. El nostre intent de participació en aquest procés de construcció d’un text legal, però, em descobreix un món realment estrany, carregat de mals entesos, de mitges veritats i de recels sistemàtics que gairebé són malaltissos.
L’AcPpJ va rebre fa força dies de la propia Secretaria de Joventut, per conducte informal, un text que aparentment havia de ser el redactat definitiu d’aquesta part de la llei, amb la petició que ens ho miréssim i hi fessim suggeriments. La intenció és lloable, per bé que el text legal ja l’havíem sol·licitat des de feia temps, i el text lliurat només constituia una part del que havíem demanat, que era la llei completa. En tot cas, aquesta setmana hem entregat (nosaltres sí, formalment, amb registre d’entrada) una proposta de modificació d’aquell text parcial, al mateix temps que demanem la possibilitat de disposar de la totalitat de la llei, almenys d’aquells punts que ja estiguin redactats de forma consistent.
La veritat és que la llei encara no ha iniciat el seu recorregut formal i ni tan sols ha estat entrada en registre al Parlament, de manera que no hi ha ponència i tampoc no s’han obert els intercanvis de parer polítics. El text és encara a la cuina, però ja corre per conductes diversos entre els agents que intervenen al sector. No està malament que així sigui si aquest sistema facilita que el text que entri al Parlament hi arribi ja amb algun grau de consens remarcable entre el sector. Però és curiós que el text circuli a bocins, no d’una forma completa i que no ho faci tampoc d’una manera oberta, ja que no tothom disposa de còpia i tampoc ningú no coneix els criteris pels quals uns el tenen i uns altres no. Com que el text està, pel que sembla, en evolució, i va variant en funció de les aportacions parcials que es reben, ningú no sap amb gaire precisió si el document de què disposa és una última versió, si tot just és un primer redactat que a hores d’ara ja ha canviat, si hi ha alguna part tancada i alguna altra que està en consulta, o si el text ja està beneït i és poc menys que intocable.
S’hi afegeix, a més, la circumstància que la llei ja va ser redactada ara fa més de dos anys, durant el primer tripartit, i que en aquell moment ja van còrrer també diverses versions d’aquell text. Encara hi ha gent que es mou a partir d’aquell primer text, substancialment diferent de l’actual, de manera que la barreja de documents que pul·lulen és prou remarcable.
Sent una bona cosa que el text es posi a consideració dels diferents agents del sector abans de tenir un redactat definitiu (definitiu per a iniciar el tràmit legal, vull dir), no acabo d’entendre perquè se’n fa una distribució tan confusa, parcial, selectiva i, per tant, dubtosa. A la fi, els que tenen ganes de fer aportacions serioses no saben ben bé si disposen d’un text fiable, i tampoc no acaben de saber del cert si és gaire correcte fer aportacions sobre un text que els ha arribat per canals poc clars, no oficials.
La política és una cosa complicada per se. Però de vegades penso que la compliquem encara més per prevencions innecessàries, prudències excessives i recels fora de mida. Els esborranys són esborranys, per molt que ho siguin d’una llei, i no caldria prevenció si fossim capaços de generar un procés obert de consultes sobre textos concrets i ben delimitats, ni definitius ni tancats, però clars i precisos. D’altra manera, arriba un moment que no sabem ben bé de què parlem ni sobre quines bases emetem opinió. És com si lliuressim batalles contra un enemic no declarat que potser vol ser amic nostre, però que no s’acaba d’atrevir a dir-nos-ho. I al final, com que no estem segurs de res, tampoc no ens fiem de ningú i a tothom li posem cara de gos. I acabem discutint o discrepant sobre coses en les que seria ben fàcil posar-nos d’acord.
Que fem el ruc, vaja.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!