Francament, fa mandra. Altre cop hem de reconstruir la llarga llista d’arguments, de fets contrastats i de dades objectives que avalen la política d’immersió lingüística i, en general, les mesures de protecció i foment del català? És que cada vegada que a una colla d’intel·lectuals que desprestigien aquest terme se’ls acut que cal llançar una altra atzagaiada contra tot allò que els soni a català ens hem de mobilitzar? És que potser els manifestos que periòdicament apareixen en defensa d’un castellà presumptament perseguit busquen altra cosa que l’escàndol públic, groc i mancat de raciocini? A mi ja m’han deixat de preocupar aquestes declaracions repetitives, entre altres coses perquè, amb escasses variacions, en són autores les mateixes persones. Els que em preocupen no són pas ells, sinó els que callen. On és la intel·lectualitat espanyola, progressista, de la irreductible esquerra, antibel·licista, que es manifesta per causes nobles cada cop que els posen un micròfon a tocar dels llavis? És que no hi ha a Espanya ningú amb dos dits de seny que, més enllà d’interessos electorals, sigui capaç de dir en veu alta que hi ha un projecte d’estat que no passi per la uniformització, pel nacionalisme hispànic més estret de mires i de vocació totalitària? És que ja no hi ha ponts? És que som nosaltres, potser, els que els hem ensorrat, aquests ponts? Haurem de començar a creure que tota la intel·lectualitat espanyola és separatista?
(publicat a El Punt el 29/07/08)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!