Ahir vaig publicar aquest article a El Punt, amb el mateix títol que encapçala aquest post.
Per als defensors del tripartit és un inconvenient greu, però per a l’analista polític el procés de dissensió i debat intern que viu ERC és un dels fenòmens més interessants de la vida pública del país dels darrers anys. Bona part dels seus dirigents actuals es van bregar en grups que durant molt temps van estar situats a la perifèria de la política catalana. El projecte que els va aglutinar al voltant d’una ERC que reformulava el seu ideari amb un discurs fort d’esquerra i amb una aposta oberta per l’independentisme va tenir la virtut de situar-los en un espai de centralitat nou per a ells i va propiciar un creixement del partit que ara cal veure si es consolida o bé si era el resultat d’una conjuntura favorable. És interessant observar com aquest grup dirigent d’origen eclèctic defensa ara un discurs d’estabilitat amb la voluntat de visualitzar ERC com un partit de govern, i s’enfronta a reaccions de diferents sectors de les bases que defensen actituds força similars a les que caracterítzaven els seus propis orígens polítics. Ideologia i pragmatisme s’oposen? Tacticisme i coherència són conceptes necessàriament divergents? S’enfronta la cúpula del partit a un problema de falta de maduresa de les bases? O són les bases les que posen en evidència la falta de capacitat directiva dels dirigents? Sigui com sigui, de la manera com es resolgui l’actual crisi d’ERC en depenen en bona mesura els futurs equilibris polítics del país.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!