Després d’un mes de no introduir Variacions al meu món particular, i disposant ja d’una mica (tampoc gaire, no creieu) de temps per cultivar l’addicció blocaire, tinc dificultats per trobar el tema de la reentré. I La Vanguardia, guia espiritual d’aquest pais tan carregat d’essències, me l’ofereix en safata. El senyor Akio Hayashiya diu a la contra d’ahir, sense tallar-se ni un pèl, que “ustedes los occidentales valoran demasiado a los autores de una idea. Aquí, quien tiene primero una idea parece ser su único propietario.” Exactament! La perspicàcia de l’amic japonès li ha permès trobar l’essència (ja ho deia, que en aquest país n’hi ha molt, d’això) de l’SGAE, els directius de la qual, si han llegit les declaracions del senyor Hayashiya, deuen tenir un atac d’alèrgia sobtat. L’amic Akio és el director de l’Agència Catalana d’Inversions a Tokio, i intentava explicar perquè l’indubtable mestratge dels japonesos en l’art de la còpia no és pas un defecte sinó una virtut sense límits.
Doncs mira, a mi m’ha caigut simpàtic, el japo aquest. El tio, com que no en té prou amb l’afirmació de més amunt, remata la cosa dient “Sabemos que una idea por sí sola no es casi nada: todo el mundo tiene cada día… ¿Y qué? Las ideas se olvidan y se pierden si un equipo no las realiza y las mejora día a día con esfuerzo colectivo y continuidad”. La conclusió és clara: els millors equips, els que dediquen més esforç col·lectiu i els més constants són els japonesos.
Interessant. Davant de la nova competència xinesa, diu Hayashiya que els japonesos han de continuar sent més japonesos que mai, és a dir, aplicant els seus mètodes tradicionals. Diu que les multinacionals japoneses que han tingut èxit són les que, per exemple, prenen decisions per consens. Així, les grans decisions empresarials no s’executen fins que no hi ha un mínim del 80 per cent de la plantilla que hi està d’acord! Amb ulls occidentals això podria semblar un suïcidi, però diu el nostre home al Japó que en procediments com aquest s’ha fonamentat el que fou durant els anys 90 el miracle japonès, i que encara dona rèdits i èxits. El mètode, òbviament, contradiu els hàbits occidentals del lideratge decisiu i dels gestors brillants i executius. En aquest context, és clar, la llumenera que té una idea i inventa no és gran cosa si no aconsegueix un bon equip al darrera i un consens fort i ample sobre la bondat de la seva “creació”.
Suposo que ja sabeu que els de l’SGAE no em cauen especialment simpàtics. Tampoc no em nacionalitzaré japonès, no patiu. Però entre uns i altres hi ha matèria per debatre i, perquè no, per riure una estona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!