Ahir al vespre vam poder assistir a una lliçó magistral sobre gestió de l’aigua a càrrec de Rafael Mujeriego, president del Consell per l’Ús Sostenible de l’Aigua (CUSA). L’Ateneu va exercir com mai el paper de centrador dels debats, aportant coneixement científic en mig de tant de disbarat social i polític. Ni amb emocions ni amb interessos partidistes; Mujeriego va explicar amb calma, claredat i serenitat els problemes i reptes a què ens enfrontem. I va explicar quina ha de ser, segons ell, la solució a l’escassetat d’aigua per a l’entorn metropolità. Ara falta que algú li faci cas.
El que més costa avui és discernir què és pura opinió sense fonament, de les dades objectives i comprobables que permeten centrar els debats. Hi ha tant de soroll i semblen tan ocultes les intencionalitats dels qui parlen que al ciutadà ben intencionat, amb consciència mediambiental però que creu al mateix temps que ha de ser possible avançar cap al futur construint les infrastructures que calguin, li costa trobar referents fiables. Això és el que intenta l’Ateneu Barcelonès amb el recentment estrenat cicle Observatori Ateneu: oferir criteri, solvència científica i propostes de futur per als grans temes de pais. Mujeriego fou, en aquest context, una bona opció. Excel·lent opció.
I deixo el missatge Mujeriego: la opció de futur, la que ens faria autosuficients, la que ens allunyaria d’inversions descomunals, la que suposaria una aposta capdavantera i innovadora, seria la recuperació per al consum de l’aigua ja utilitzada. Aigua reciclada, com qui diu. L’aigua que s’aboca al mar des de Barcelona, ja tractada i depurada, podria reconduir-se directament a la xarxa o be remuntar-la terra endins per retornar-la al riu. Només amb aquesta mesura, obtindríem la meitat de l’aigua del consum anual metropolità. Per tant, problema solucionat.
I quin és l’inconvenient? Vèncer les reticencies de l’opinió pública sobre la suposada perillositat sanitària de reutilitzar l’aigua que circula pel nostre clavegueram. Sabem que la depuració és total i tenim garantia tècnica i científica que no suposaria cap risc ni perillositat, però ens fa angúnia. Aquest és el repte: avançar en la conscienciació ciutadana per arribar a assumir que aquesta és la sortida bona. No llencem el que usem: recuperem-ho!
Diu Mujeriego que l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) està treballant des de fa cinc anys en un projecte d’aquestes característiques, però que no avança i no culmina l’estudi necessari. Perquè? Falta de recursos? Falta de directriu política? Escepticisme? Poca valentia?
Més aviat o més tard, arribarem a aquesta solució. La resposta, a les clavegueres!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Pep, ens ha fet molta il·lusió el teu missatge al post de l’Ateneuesfera! I felicitats pel teu blog, aniré venint sovint a llegir-lo…
Dissortadament l’opinió pública es mou per criteris estètics (i això essent benèvol), I això de beure aigua de les clavegueres… sona fort per a tothom que no tingui present que quan bevem aigua cristal·lina d’un rierol del Pirineu estem bevent pixums evaporats, transportats i condensats de les granges de porcs d’Osona.
Evidentment que cal fer-ho, i les aigües de les depuradores s’han d’enviar riu amunt, cosa que no fa altra cosa que accelerar el procés “natural” (entrecomillat per a qui valori la parauleta màgica).
Però això no és suficient. Les coses rarament tenen una única solució, sinó que s’arreglen mitjançant una conjunció de mesures diferents: en aquests cas, reparació de canonades que perden, dessalinitzadores, rec gota o gota, i, per descomptat, transvassaments.
Pel que fa a aquests darrers, proposo que el dia que es faci la interconnexió Ebre – Llobregat – Ter, que es farà un dia o altre, no en dubteu, la bategem com ‘interconnexió Augusta’, en honor de Juli Cèsar August, que va fer el transvassament Gaià-Francolí (aqüeducte de Tarragona) fa més de 2000 anys.
I, sobretot, la mesura per excel·lencia: que cadascú pagui el preu real de l’aigua: captació + potabilització + transport + depuració, sigui quina sigui la finalitat de l’ús.