pepcanals

He “baixat” a Barcelona a viure la Diada en directe i aquestes han estat les meves sensacions.

Aquesta diada estic sol, la Maribel està a Alcúdia amb les tres netes i el net pel que podré organitzar-me com vulgui.

Per començar he decidit trencar la meva rutina de comprar L.V.substituint-la per l’AVUI, ja sé que no em moc de grup editorial però estic cansat de demanar la possibilitat de llegir L.V. encatalà i no aconseguir-ho, ho sento per la Defensora del Lector i pels seus predecessors que sempre han estat molt correctes, però tot té un límit.

La primera bona sensació l’he tingut llegint l’article d’en SebastiàAlzamora, “El dia de la victòria”.

Ahir sopant comentava amb el meu fill Xavi i la seva esposa Teresa la poca seriositat de la llei de partits i com semblava una llei feta a mida i avui llegeixo:

“O pot ser-hi vigent una llei de partits que no tant sols constitueix per si mateixa un esguerro de molt dubtosa qualitat democràtica sinó que a més s’aplica discrecionalment de tal manera que l’esquerra abertzale ha vist il·legalitzada la seva representació políticamentre els susdits falangistes es presenten alegrament a les eleccions que els ve de gust, si no estan massa ocupats apallissant gent pels carrers.”

La lectura del diari ha anat escalfant el meu sentiment catalanista i ja no he tingut cap dubte que havia de trepitjar el cap i casal i viure en directe la manifestació d’aquesta tarda convocada amb el lema,“Som una nació, volem un Estat propi”.

A dos quarts d’una amb el llibre de regal dels 10 anys de Vilaweb,“Homersea” d’en Biel Mesquida, lectura que tenia aturada, he agafat el bus cap a Mataró i després el tren fins l’Arc del Triomf on s’hi feia una fira d’entitats catalanes o catalanistes, tant seval, el fet es que el teixit associatiu està molt viu.

Enmig de l’Arc hi lluïa una estelada com es pot veure en la fotografia.

Bé,arriba l’hora de dinar i que millor que asseure en una taula del finestral del “Tapa Tapa” del passeig de Gracia, veient com passa una majoria de turistes i una minoria de barcelonins mentre liquido el curt relat blocaire d’en Biel.

Després de despatxar tres tapes i uns postres amb una cervesa alemanya, no tenen Moritz, com manca més d’una hora per l’hora prevista d’inici de la mani, assec en un dels típics bars de pedra del passeig.

Estic a la cruïlla del passeig amb el carrer Diputació, la temperatura a l’ombra es molt agradable i comença la desfilada de tot tipus de personatges. La majoria com ja he dit són turistes, una noia bruna amb uns pantalons curtets i unes cames primes com escuradents passa tot just abans d’un altre també amb similars pantalons però cames curtes i grasses, quin contrast!, quina diversitat!, paraula de moda.

Tot seguit un senyor baixet amb corbata i vestit, però si avui esfestiu!, tant se val.

Els turistes fan fotos de tot el que veuen, fins i tot m’aturo a veure que cony estan fotografiant i jo ne hi veig res que ho mereixi, bé,ells ho sabran.

Davant meu en l’edifici de la cantonada sud oest de la cruïlla amb una senyera que va des del primer pis al sisè, jo no he trobat la de casa, com em passa cada any.

Parelles que passegen el seu nadó aprofitant la bona temperatura, motxilles, gorres de tot tipus, parelles agafats de la ma, altres més relaxades, una mare italiana renyant al seu fill amb un “basta”, o sigui prou, molta gent amb maletes de rodes, quin gran invent!, altres amb els seus patins.

El que deia diversitat, cultural i física, ulls axinats, colors africans, tot tipus d’Indumentàries, sirenes i moviment d’un dia festiu.

Atenció, he sentit parlar en català, estic a BCN, ja no ho recordava, el temps passa i els deumil.cat m’esperen.

Caminant cap a la mani, m’atura una noia jove, es estrangera, alemanya, té un aspecte un pel deixat i un ull un pel morat, explica una trista història, li han robat la motxilla, va fer la denúncia als mossos,ho ha dit així, no ha dit la policia, malgrat parla molt malament el castellà, segons diu fins dilluns no pot anar al consolat perquè li facin els papers, es una enredada, però ho ha fet bé em fa pena ili dono cinc euros, com els compatibilitzaré?

Arriboal meu destí poc abans de les cinc, el primer que veig es un cartell que posa INDEPENDENCIA – UNITAT, es el que sempre he pensat des del final del franquisme, primer hauríem d’haver estat capaços d’unir-nos per aconseguir la independència i després ja teníem temps per jugar a partits polítics. Estem com fa 30 anys.

Al arribar a la plaça poca gent, potser un divendres festiu no es el millor dia per manifestacions o es que amb el tema de la puntualitat som més espanyols que britànics.

Començo a observar quan rebo la trucada del meu fill, encara estan a Alella, bé potser son molts en la mateixa situació i això s’anirà animant.

Ales cinc en punt la Dharma comença a tocar, la Dharma ha vingut amb els de Soberania i Progres, Els 10mil i els del Dret a Decidir, ho fan des de dalt del remolc obert d’un camió.

Poc després arriba la competència, el camió d’esquerra republicana i els sons es confonen. Ja comença a mancar la unitat.

Coma nota molt positiva, la diversitat de gent que s’està congregant, joves, mitja edat i grans, i també es pot observar la diversitat social. Fa gràcia veure pares amb nens adoptats de l’Àfrica o del’Àsia.

Coma nota negativa va passant el temps i la gent no sap que fer ni cap on anar, manca coordinació.

Per fi al voltant de les sis el camió d’Una nació, un Estat, es posa en marxa cap a la Ronda Sant Pere direcció passeig de Lluis Companys.

Això té un altre aspecte, som molts, segons Vilaweb trenta mil. La Ronda s’omple i quan miro enrere cada cop hi veig més gent. Encapçalant la manifestació, en Joan Laporta, no ha fallat, en Miki Calzada, en Jordi Bilbeny del Institut Nova Història, el batlle d’Arenys deMunt, l’ex conseller Bassols, en Joel Joan, etc.

Es una manifestació festiva però reivindicativa, educada, pocs cops s’ha cridat en contra, el més reivindicat ha estat la independènciai, repeteixo, amb representació de tot tipus de classes socials, hi això per a mi es el més important i esperançador.

Una marxa d’un hora i pren la paraula el batlle d’Arenys de Munt i després en Jordi Bilbeny que parla del seu somni, la llibertat delscatalans.

Acaba amb la lectura del manifest i aquest acaba amb aquestes paraules:

Peraixò, ara més que mai, cal passar pàgina, tancar la carpeta espanyola, mirar endavant i començar a caminar de nou, amb determinació i sense complexes, sota el projecte compartit que ens reuneix avui aquí:

SOMUNA NACIÓ, VOLEM ESTAT PROPI

Darrera venen els d’ERC, els d’en Carretero anaven amb nosaltres, ja en tinc prou, estic prop de l’estació i torno a la realitat, ha estat un somni però algun dia potser realitat.

http://www.youtube.com/watch?v=63e9D-ioaWEhttp://www.vilaweb.tv/?video=5786 
http://www.vilaweb.tv/?video=5786 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!