Alguns comentaris a l’actual situació econòmica amb especial dedicació al mon de les caixes d’estalvi.
Com
quasi bé sempre el cap de setmana ha estat ple de notícies i
articles d’economia.
Per
començar ahir Manuel Castells des del seu Observatori Global feia
una sèrie d’afirmacions força interessans.
Segons
l’autor mai les coses tornaran a ser com abans. Malgrat hi ha un
important potencial per la innovació tecnològica com no hi haurà
aportació de capital aquest potencial quedarà en no res. El crèdit
a particulars i a empreses es inexistent perquè el sistema financer
estar en un crac tècnic. Els ajuts públics a les entitats
financeres serveixen no més per augmentar les seves reserves per les
insolvències.
Amb
un atur que pot arribar al 20% i els salaris congelats la demanda
disminueix i el consum també i aquest era el primer pilar del
creixement econòmic dels darrers anys.
Les
mesures que s’estan prenen no més serveixen per evitar la fallida
del sistema, però cal fer un pas més cara el futur. El sistema
financer no ha de ser el motor, ha de ser el punt de recolzament, al
contrari del que s’ha fet fins ara.
Mentre
amb el que portem d’any l’IBEX ha caigut un 17% i en una setmana el
8%. Els bancs han estat els més perjudicats, ING va caure en un dia
el 13,25% i en el que portem d’any el 45,43%, malgrat tot segueix
pagant uns preus molt per sobre del mercat per captar passiu, fins
quan?
Afortunadament,
o no, el petroli segueix a la baixa, es cotitza a 38 USD quan no fa
tant estava a 147 USD.
Les
caixes catalanes han seguit presentant els seus comptes de resultats
amb una important rebaixa dels guanys i unes xifres de morositat
maquillades a final d’any. Si veiéssim la diferència entre aquesta
i l’actual possiblement quedaríem del color de la cera.
A
cada presentació de resultats ens trobem en contradiccions entre el
que afirmen els directius. Com a mostre abans d’ahir el de Caixa
Manresa deia que no hi ha correspondència entre el nivell de
morositat i el nivell social de la clientela, quan fa pocs dies un
altre directiu justificava l’increment de la morositat per la baixa
classe social de la majoria dels seus clients.
Això
si tots estan d’acord en que no són ni necessàries, ni possibles,
les fusions, en el cas d’aquest darrer diu que una fusió seria
dolenta per la societat perquè el model actual genera riquesa en el
territori. No serà que una fusió seria dolenta perquè molts del
que ocupen càrrecs molt ben remunerats perdrien les seves prebendes.
La
rebaixa en les xifres dels guanys de les caixes catalanes ha portat
també a una disminució important de les seves aportacions a l’Obra
Social. No més “la Caixa” ha mantingut el seu pressupost malgrat
haver guanyat un 27,6% menys. La que més ha retallat el seu
pressupost ha estat Caixa Manlleu un 28’3% i la que menys Caixa
Manresa un 10’7%.
Un
cas a part es Caixa Tarragona que l’ha incrementat un 10%, si bé es
de les que menys percentatge hi dedica, un 21%.
El
més greu es que la segona meitat del any passat ja varen tancar
l’aixeta malgrat hi havia uns pressupostos tancats.
Molta
gent no sap que no hi ha una obligació legal a dedicar part del
pressupost a l’O.S., el que hi ha es una recomanació de les
administracions en aquest sentit.
Els
500 milions que dedicarà “la Caixa” són quatre vegades més que
la suma del que hi dedicaran la resta de caixes catalanes, si bé
també es cert que el que va guanyar aquesta entitat es 3’75 vegades
el que va guanyar la resta.
Fora
de Catalunya si que ja es comença a parlar de fusions, però la
prova de que els interessos creats estan per sobre de tot, la tenim
en que cap dels processos iniciats dins d’una mateixa regió de
moment ha tingut èxit.
A
final del any 2008 la taxa mitja de morositat estava en el 3’8%, però
hi ha la previsió de que en pocs mesos arribarà al 8% i com una
caixa petita no podrà finançar-se sola en els mercats, podrà pagar
animalades un temps a particulars per captar diner però el cost es
massa alt.
El
president de la CECA ja ha dit públicament que les fusions són un
bon camí, sempre que no sigui per motivacions polítiques i tinguin
una lògica empresarial.
Pel
que sembla el govern està estudiant tres possibilitats:
Seguir
el model de EE.UU, Regne Unit, França o Alemanya, recapitalizar.
Crear
una caixa dolenta, com proposa el president de Caixa Catalunya, que
comprés els actius dolents.
Impulsar
les fusions, reduint xarxes i plantilles, o sigui, reduir els
costos.
També
sembla clar que si es fa servir la recapitalització la caixa
recapitalitzada potser haurà de ser fusionada. El president de la
CECA diu que els gestors que ho han fet malament haurien de marxar a
casa, però a mi em sembla que si no se’ls obliga no serà fàcil que
ho facin.
La
desfeta dels fons d’inversió immobiliària ha estat un altre de les
noticies d’aquest darrers dies. El reemborsament que han fet els
partícips els han deixat en dos tercers parts, situació força
preocupant.
Pel
que respecte a la resta del mon, sembla que el plan Obama no acaba de
ser el remei, al menys a curt termini.
Cada
cop hi ha més persones que volen relacionar economia i psicologia,
així ho feia un lector en una carta de LV d’avui i el mateix deia en
una entrevista Daniel Kahneman, psicòleg i premi Noble d’Economia.
El
cert que els que treballem en aquest mon cada cop som més candidats
a necessitar un psicòleg, hi si tot segueix igual aviat serà
necessari un psiquiatra.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!