Acabo
de llegir en el suplement “ES” de LV del 26 de setembre una
article del periodista i escriptor italià Piergiorgio M. Sandri que
m’ha fet reflexionar sobre un tema del que sovint parlem els
pares-avis, el canvi en les etapes de la vida.
La
premissa es molt clara, els anys 40 l’esperança de vida era d’uns 55
anys, mentre actualment es d’uns 80, es a dir, un 45% més.
El
que ha provocat això es que l’edat es molt més elàstica, de fet
l’única etapa que no ha variat es l’infantessa que es pot seguir
considerant del 0 als 5 anys.
A
partir d’aquí les diferents etapes de la nostre vida s’han anat
estirant com a xiclets.
Els
anys 60 i 70, un era nen fins els 13-14 anys en que començava
l’adolescència amb els primers “guateques”. Ara entre els 11 i
12 anys es deixa de ser nen/nena per entrar a la següent etapa.
La
joventut començava als 21 anys, en alguns casos era la majoria
d’edat, actualment trobem a nois i noies al voltant dels 25 que
encara actuen com adolescents, el que vol dir que comencen a ser
joves en aquesta edat i es pot allargar fins estar propers als 35
anys.
O
sigui mentre l’adolescència era d’uns sis anys i la joventut uns
quatre, ara ens trobem que la primera pot arribar a durar catorze
anys i la segona nou, quin canvi!.
La
següent etapa, la que podem anomenar etapa adulta, quan es crea una
família i es prenen les primeres responsabilitats que abans
començava als 25 i acabava abans dels 40 ara comença molt més tard
i s’allarga fins els 50, de fet aquesta i la següent, la maduresa,
comencen i acaben deu anys més tard, així quan abans als seixanta
consideràvem l’inici de la darrera etapa, la vellesa, ara aquesta
comença més enllà dels 70.
Òbviament
que hi han excepcions que confirmen la regla i també que molts no
veiem la palla en el nostre ull, però intentant ser objectiu aquesta
es la nostre realitat.
Arrel
d’aquesta realitat l’autor de l’article entra en una sèrie de
diverses consideracions força interessants com persones madures que
es resisteixen al pas del temps, amb activitat física no
corresponent a la seva edat, amb cirurgia, amb separacions per anar a
viure amb persones més joves, en la forma de vestir, etc.
Segons
el sociòleg, Javier Elzo, darrera aquesta actitud hi ha dues pors,
la por a la responsabilitat i la por a envellir. Lluitem dons contra
aquestes pors, siguem responsables i aprenem a envellir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!