pepcanals

Ahir vespre, amb el retard habitual de quinze minutes, varem rebre la visita d’en Salvador Cardús, http://www.salvadorcardus.com/ .
En aquesta ocasió la pancarta de la taula era la de la Societat Civil d’Argentona.
En Salvador va aplegar més gent que ningú fins ara i també va fer la conferencia més llarga malgrat ell mateix va reconèixer que va deixar pendents alguns temes. 
El cert es que la seva conferencia va ser seguida amb molt interès i va mostrar un domini de la situació tant en la presentació com en el debat posterior.
De fet més d’un dels presents va començar la seva intervenció agraint al doctor les seves paraules.
El professor va començar per fer una afirmació amb molta contundència:
“Tenim país, volem futur”.
Hi ha país malgrat el nostre pessimisme (permanent). 
Va dir que sabem quin futur volem però no com el volem i, per explicar-ho va recórrer a una metàfora.  Tenim ganes de sortir a la mar encara que no sabem el port de destí. Hi ha molts catalans que volen conèixer aquest port.

La segona afirmació contundent va ser: “Amb el convenciment tindrem la independència”.

A partir d’aquí va voler explicar perquè estem en el punt actual i quines coses decisives han ocorregut els darrers anys perquè això sigui així.

En primer lloc, considera, com molts catalans, que s’han frustrat les expectatives de la reforma del Estatut. 
Els socialistes, sobre tot els catalans, han tingut sempre en la seva ment un model federalista per l’Estat espanyol. El federalisme era vist com l’instrument per encaixar, o potser encaixonar, Catalunya dins d’Espanya. 
Pel que respecte al PSC la situació va arribar a deixar arraconat al seu líder més important, Pasqual Maragall.
Mentre ERC parlava de segona transició, cosa que sembla han oblidat, i per arrodonir-ho en el seu moment hi votaren en contra.
CiU considerava (Pujol) que estàvem obrint la caixa dels trons, però Pujol ja no era qui dirigia el partit. Es parlava de sobirania compartida. Com es pot compartir la sobirania?

Els fets han anat tant de pressa, en no més tres anys, que no recordem el que va passar en els moments de les discussions del Estatut, potser tots plegats hauríem de fer una visita a les hemeroteques.

En definitiva, el projecte polític ha fracassat i si el horitzó de 25 anys que es deia tenia el nou Estatut ens semblava massa llunyà, ara ens sembla que no cal ni esperar.

En segon lloc, hi hagut una gran i dramàtica erosió de la vida política catalana. En les discussions els partits es varen dir de tot i això no ajuda a arribar a acords, a més l’interès nacional de país va quedar relegat.
El que tenim després de tot això no es desafecció política dels ciutadans, el que realment hi ha es desafecte dels polítics cap els ciutadans.

En tercer lloc el nou Estatut no té un horitzó polític, no garanteix el final de les disputes amb Espanya, ni tant sols es respecte el famós principi de l’ordinalitat.

Aquests tres fets han fet que una part dels ciutadans de Catalunya s’hagin cansat del anar tirant i tinguin noves ambicions. Però es que a més Espanya també s’ha cansat del autonomisme.
Al meu entendre aquest cansament ve motivat perquè el model de la Constitució no ha estat mai el que s’ha aplicat, d’haver-ho fet ni potser hi hauria tants catalans emprenyats, ni hi hauria aquest cansament espanyol.

En definitiva si amb la millor situació, govern d’esquerres tant a Espanya com a Catalunya, estem on estem, que podria passar en un futur amb un nou govern de dretes a Madrid.
La reforma de la Constitució tampoc ens portaria en lloc, ja que de fer-se, segur que seria per fer-la encara més restrictiva.

A continuació ha comentat el punt de vista del seu amic el Notari i professor Juanjo López Burniol, autor del llibre, “España desde una esquina, federalismo o autodeterminación” y que en una entrevista en EP deia:
“Yo deseo un régimen federal auténtico en el que Catalunya se sienta cómoda. Pero si la mayoría de catalanes quiere marcharse, habrá que aceptarlo. Para España es mejor una Catalunya independiente que una Catalunya incómoda, que fuerce una relación bilateral que llevaría al colapso del sistema autonómico.”

Segons Salvador Cardús, pel seu amic no més hi ha dues possibilitats:
1) O som espanyols i cerquem la penetració en les institucions per millorar les nostres condicions des de dins, com han fet per exemple els andalusos, o
2) La independència.
Espanya mai acceptarà la bilateralitat.

A continuació en Salvador Cardús ha passat a justificar la independència.
Hem de pensar que es la única alternativa que no més depèn de nosaltres.
No es pot esperar un canvi radical en la mentalitat dels espanyols, com deia fa poc en Jordi Pujol.
La independència es l´únic camí que tothom podria entendre. Es molt difícil explicar en que consisteix un federalisme simètric. Malament quan s’han de posar adjectius.
Hem de reconèixer que els espanyols tampoc ho tenen fàcil per entendre el que volem, ni el que està passant, si entendrien, que no vol dir compartirien, una posició clara a favor de la independència i, el més important, també ho entendries altres països. Ambició nacional democràtica integrada en la Unió Europea i amb una bona relació amb Espanya, es fàcil d’entendre.
En tercer lloc la independència seria la millor manera d’entendre’ns amb Espanya. Amb la independència Catalunya deixaria de pensar en termes de resistència i d’estar a la defensiva. Seríem més positius i menys negatius.
Després de 30 anys de democràcia, no pot ser que sempre estiguem a la defensiva i a la contra. Un independentista no hauria de perdre ni cinc minuts en diu com hauria de ser un Tribunal Constitucional espanyol, els hauria de dedicar a aconseguir els seus objectius, o sigui, a tenir un de propi.

Possiblement el principal obstacle per aconseguir la independència es que no ens acabem de creure que això es possible.
Aquesta afirmació avui l’he pogut comprovar personalment amb les meves companyes de feina quan els hi he explicat la conferència d’ahir vespre.
Tenim un problema de confiança. Necessitem líders seriosos que arrosseguin i siguin creïbles.

L’eina per aconseguir-ho es la radicalitat democràtica amb una majoria consistent. Davant d’això una reacció violenta d’Espanya no es factible, ni en el segle XXI, ni dins de la U.E.
El Referèndum es el darrer pas, es la certificació final.

A continuació en Salvador s’ha fet una pregunta: Cóm ha se ser aquest independentisme per tenir un bon futur:
1) Ha de ser madur, democràtic, cívic, cordial, emocional ment estable, culte, en el sentit d’ambició de cultura.
2) Ha de ser ambiciós i rigorós, amb un pensament positiu.
3) Ha de ser generós, s’han de reconèixer totes les aportacions fetes a favor del país.
Es tracta d’un canvi molt gran de mentalitat que hem de fer i pensar que,  
ESTEM TREBALLANT PER LES NOVES GENERACIONS DEL FUTUR

A continuació s’ha obert el debat amb diverses aportacions.
En la primera una senyora s’ha queixat de com ens tracten alguns mitjans de comunicació de fora i com el castellà domina a Catalunya.
En Salvador ha comentat que es cert que tenim un país molt dividit i per això precisament l’independentisme ha de ser molt intel·ligent. Hem de fer un esforç molt gran per explicar el projecte.
Hi ha una realitat i es que les idees ens pensen a nosaltres. Molts cops es dona inconscientment que pensem el que pensa la majoria, ens comportem com pensa la majoria.

La següent pregunta, que ha sortit en totes les conferencies, ha estat, qui pot liderar aquest projecte?
Segons Cardús els partits no tenen com a prioritat el país i actualment estan espantats perquè el seu sol (la base) es mou i no saben que fer i la societat civil ha de moure’s per fer més palesa aquesta inseguretat.
A les properes eleccions això s’hauria de veure (de fet avui mateix en una enquesta es comença a ensumar) i haurien de tenir un avís important. En aquest sentit cal esperar l’existència d’alternatives que incorporin el projecte independentista.
Per posar un símil, la política catalana es una ratera d’on els partits no saben com escapar-se, però si en sabessin tampoc estar clar que volguessin sortir, ja que no saben el que els hi espera fora.

A continuació el regidor del Ajuntament d’Argentona, Xavier Collet, ha volgut destacar que l’independentisme també ha de ser generós amb els partits polítics ja que la generositat es expressió de força, el conferenciant ha estat totalment d’acord.

Un possible militant, o com a mínim simpatitzant d’ERC, ha mostrat el seu malestar per unes paraules del professor respecte al vot negatiu d’ERC en el referèndum del Estatut i “comparar-lo” amb el del P.P. 
La resposta ha estat que el que volia destacar era la situació incòmode per un partit independentista al votar el mateix que un partit de la dreta espanyola.

A altres preguntes a respòs amb frases força contundents:ç
“Els catalans a cops ens perd l’estètica” o “Els conflictes de caràcter general es traspassen a les petites idees. Es el conflicte del nostre país.”

Per acabar, ja era prou tard, li he dues preguntes, una sobre l’aplicació del model autonòmic que he comentat abans i l’altre sinó creia que es un moment de llegir el que escriu la premsa espanyola i fer-ne la seva divulgació per aconseguir més adeptes.
Personalment considera que no pot dedicar-hi més temps i que prou feina té per llegir la premsa del país. Per altre part ha repetit que hem de deixar d’estar a la contra i actuar de forma no reactiva.

Els argentonins han sortit molt satisfets i amm més trempera, si cap.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!