Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
A Brussel·les, el passat 11 de juliol, vaig tindre l’oportunitat d’assistir a un concert molt especial. En la Gran Plaça, centre neuràlgic de la ciutat, es van congregar diversos grups i solistes que canten en neerlandés. Aquesta llengua, parlada per vint-i-quatre milions de persones, repartides en diversos estats (Bèlgica, Països Baixos, Surinam, Aruba i les Antilles), és l’idioma oficial de la Regió Autònoma de Flandes, situada a la vora sud-est del Mar del Nord.
El concert en qüestió està emmarcat dins d’una jornada de reivindicació identitària, política i cultural: el dia 11 de juliol es commemora la victòria d’una milícia flamenca, formada per camperols i artesans, enfront de l’exèrcit francés comandat pel rei Felip IV, que pretenia annexionar-se el comtat de Flandes a les possessions de la Corona. Estem parlant de la Batalla dels Esperons d’Or, que va tindre lloc l’any 1302.
Els nacionalistes flamencs no han triat gratuïtament la ciutat de Brussel·les per celebrar aquesta festa. La capital de l’Estat de Bèlgica, que també és seu del Parlament Federal Flamenc i capital de la Regió Autònoma de Flandes, és bilingüe. Es calcula que un 90% de la població parla francés i un 10%, neerlandés, si bé és cert que, fins a les primeries del segle XX, la llengua vehicular de Brussel·les sempre havia estat el flamenc.
Us ho puc assegurar de primera mà: pel que fa als edificis oficials i a la publicitat institucional, no s’observa un predomini esfereidor del francés. La megafonia, els cartells, les centraletes telefòniques o els documents oficials es troben sistemàticament en les dues llengües, garantint el dret de les minories a viure plenament en el seu idioma. Per posar un exemple gràfic, l’Hospital Universitari de Sant Pere, que he tingut l’ocasió de conéixer a fons, té tota la retolació de l’edifici en bilingüe, els serveis d’assistència social et pregunten abans d’atendre’t en quina llengua prefereixes que et parlen i, fins i tot, el nom oficial de l’Hospital està institucionalitzat amb les dues nomenclatures (CHU Saint Pierre / UMC Sint-Pieter).
Però no ens desviem del tema. Imagineu-vos, per un moment, que el pròxim vint-i-cinc d’abril convoquem una manifestació a Madrid per reivindicar més autogovern (o millor encara, tot l’autogovern!) i, com a cloenda festiva, montem un macroescenari en la Puerta del Sol perquè hi actuen els grups i solistes més destacats de l’escena musical en català. Posats a fer política ficció, s’haurien d’habilitar unes exorbitants mesures de seguretat perquè aquesta jornada d’afirmació nacional i cultural no acabara com el Ball de Torrent, a galtades. Els diaris anirien plens d’articles apocalíptics, les ràdios escalfarien l’ambient amb els discursos cavernícoles dels gurús de la comunicació i els partits i grupuscles d’extrema dreta esmolarien les navalles.
Encara n’hi ha més: la Càmera de Representants de Bèlgica, un dels dos organismes del
Parlament Federal (l’altre és el Senat), està dividida en dos grups
lingüístics, el francòfon i el neerlandòfon, i els diputats s’adscriuen
a un o altre grup segons la circumscripció electoral per la qual són
escollits. En l’indivisible i sacrosant Estat espanyol, en canvi, els defensors acèrrims de la Constitució s’omplin la boca amb paraulotes dissenyades a mida per matindre a ratlla les “ambicions nacionalistes”. Mentrestant, el Parlament plurinacional del nostre Estat plurinacional no contempla la possibilitat que els diputats amb escó s’expressen en la llengua pròpia dels seus territoris. Quin sentit té vanagloriar-se de tanta plurinacionalitat, si després la igualtat de drets no està garantida? Els dèficits pel que respecta a reconeixements culturals i lingüístics de la Constitució espanyola posen de manifest l’estancament d’una via “hipotèticament” autonomista per als conflictes territorials latents; i està clar que els projectes federalistes “de temporada” no tenen l’acceptació social necessària per situar-se en el centre del debat polític. D’altra banda, les reformes estatutàries de perfil baix tampoc no suposen, ni molt menys, una solució eficient per a aquest problema. Els textos aprovats pels diferents Parlaments autonòmics són capats en arribar a Madrid i els retalls competencials són un llast per a la descentralització efectiva de l’Estat.
No pretenc pontificar, en absolut, que el model flamenc siga millor que el nostre. Cadascú té les seues contradiccions i els seus obstacles particulars. Si he volgut escriure aquest article és perquè, de vegades, crec que ens falta una miqueta de perspectiva a l’hora d’analitzar la nostra situació política concreta, em fa l’efecte que ens deixem portar per les circumstàncies conjunturals i ens costa reflexionar amb distància. Pense que establir analogies amb el cas flamenc (i amb altres projectes d’autodeterminació que afecten diversos estats-nació europeus contemporanis) ens facilita l’abstracció i ens ajuda a qüestionar-nos el paper que juguen les fronteres estatals dins de la Unió Europea del futur, aquella que ha de respondre a les exigències de sostenibilitat de la mundialització econòmica i que ha d’edificar les bases de la convivència entre els pobles i cultures del nostre continent.
Article publicat al Setmanari Directa (Número 108 – 24 de setembre de 2008)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
ola pau!
com va tot?
no podria estar més d’acord amb tu, i esque no me s’ocurreix una forma millor de dir-ho, es possible que tambe siga per l’hora que es.
be adeu,
una abraçada.
x cert ja he corregit el titol del blog.
perdoneu x les faltes d’ortografia xo ske estic en el mobil i no es massa prompte…