Pau Alabajos

Durant la dictadura franquista les Falles de València van perdre el seu tarannà crític i fiscalitzador. La censura inquisitiva de l’època va propiciar que, en favor de la seua integritat física, els artistes fallers assuaviren el missatge i es dedicaren a dissenyar monuments innocus, tènuement bel·ligerants amb el règim feixista. D’altra banda, dotze anys després del final de la Guerra Civil, aquesta celebració es vinculà oficialment, per primera vegada, a la religió catòlica, instaurant l’ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats com un acte protocol·lari. Abans de 1951 les Falles sempre havien tingut un caràcter eminentment pagà, si bé és cert que el calendari festiu responia, des dels inicis, a la commemoració del patró dels fusters, Sant Josep.

Amb l’adveniment de la democràcia, després de la mort del general Franco i una vegada desactivats els mecanismes totalitaris de control polític, el caràcter reivindicatiu de la celebració continua sent merament anecdòtic. Podríem dir sense xafar-nos els dits que hi regna, avui dia, una censura molt més exhaustiva i implacable que en temps de Dictadura, que no és altra que l’autocensura. No debades, la folklorització progressiva de la festa, cada vegada més ostentosa i conservadora, implica un allunyament flagrant entre la tradició satírica i popular de les Falles i l’actual reinterpretació turística que s’ha fomentat des de les institucions.

Les excepcions són comptadíssimes: la Falla Arrancapins, amb cent anys d’història a les esquenes, ha entés perfectament que l’esperit faller no es mesura en termes purament econòmics. Senzillament, no es deixa arrossegar per la filosofia de l’Això quant val? Això ho pague jo, que tan agudament ha popularitzat l’alcoià Xavi Castillo en els seus monòlegs d’humor. Els monuments, humils i austers, sempre estan impregnats d’una càrrega social importantíssima i les distintes activitats d’oci que s’organitzen al casal tenen un rerefons avantguardista inqüestionable. El seu compromís amb la música en valencià, per posar un exemple pràctic que conec de primera mà, es tradueix en l’edició d’un CD recopilatori que porta per títol De la terra i que ha esdevingut una valuosa eina de difusió per als nostres artistes. En aquesta mateixa línia, també les Falles Populars i Combatives, organitzades conjuntament per diversos col·lectius de base i ateneus autogestionats del Cap i Casal (Racó de la Corbella, Ateneu Popular del Carme, Centre Social Terra, Ca Revolta, etc.) han comptat sempre amb grups i cantants que s’expressen en valencià per a les seues activitats culturals i festives. Només cal fer una ullada als cartells dels darrers anys per comprovar el grau d’implicació social de la seua banda sonora. Ja van per la setena edició d’aquesta iniciativa i s’han convertit en un autèntic model de recuperació dels valors originals de les Falles, respectant i aprofundint en la tradició més crítica i popular d’una de les festes valencianes per excel·lència.

Pau Alabajos

Article publicat al número 8 de la revista Marxa Popular Fallera , a La Fàbrica i a la secció d’opinió de la web de L’Accent – Periòdic Popular dels Països Catalans

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!