Hem passat aquest cap de setmana llarg a Vila-seca, en la IX edició de la Fira de Música al Carrer. Hi hem anat per fer una miqueta de promoció del nou disc, Teoria del caos, i de passada hem pogut assistir a diverses actuacions que tenien molt bona traça i que no ens han defraudat en absolut: el vídeo que il·lustra aquest apunt és un reportatge audiovisual de Jordi Albinyana per a l’edició local d’Ontinyent Vilaweb sobre el pas de Pep Gimeno “Botifarra” per la fira, un making-off que ens permet observar pel “forat del pany” al millor cantaor tradicional de tot el País Valencià i part de l’estranger, de la figuera i la parra i la flor del taronger. Vaig conéixer a Pep en Benidoleig farà cosa d’un any. Estàvem fent un documental sobre música en valencià (que encara no hem acabat, per cert) i li demanàrem a Feliu Ventura que ens deixara tafanejar una miqueta en la gravació del seu darrer disc, Alfabets de futur. Vam prendre imatges d’una de les sessions d’enregistrament, justament la de les col·laboracions estel·lars: Miquel Gil i Botifarra, les xiques de Soul Atac… Hi havia una festa montada d’aquelles maneres. Durant les estones mortes, aprofitàrem per conversar una miqueta amb els protagonistes. La manera d’expressar-se de Pep em va captivar des de bon començament: tot un gèiser de fraseologia popular i jocs dialèctics d’un valor patrimonial incalculable. Com a projecte de filòleg que sóc, no podia donar crèdit a allò que estava escoltant. Per no parlar de l’encant natural i la simpatia que desprén el nostre amic, només cal assistir a una de les seues actuacions per adonar-se del seu carisma. A Vila-seca es va menjar literalment al públic, a mos redó. Cesk Freixas i jo ens el miràvem amb devoció des de la quarta o la cinquena ranglera de cadires de jardí! Una veu privilegiada, de veritat. N’hi ha gent que especula si no serà que de ben xicotet es va empassar un micròfon, amb cable de cànon i tot, i que per això no necessita equip de so per als seus concerts en places i auditoris (tot i que l’utilitza per no deixar-nos en evidència a la resta de companys del sector). La compenetració amb la seua inseparable rondalla, en versió reduïda (però quins quatre, el bo i millor!), tots aquestos ingredients i la tria d’un encertat repertori de cançons trasdicionals, fan del seu espectacle una obra mestra. Per a llevar-se el barret!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!