Pau Alabajos
TEORIA DEL CAOS
dissabte, 31 de maig de 2008 – Els Catòlics
A les onze del matí passem per l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) per arreplegar a Juli i a Jacinta, que ens acompanyaran a Olot per fer una xarrada sobre la situació de la TV3 (i les altres emissores de la corporació catalana de ràdio-televisió) al País Valencià. Cal recordar que des de desembre de 2007 se n’ha tallat la senyal a les comarques del sud, en clausurar el repetidor de la Carrasqueta. Des de València fins a Olot tenim unes 5 hores de viatge, de manera que ens ho prenem amb filolosofia i viatgem amb tranquil·litat, sense presses. A Jacinta no la coneixíem, però Juli s’ha empassat en un mes més de 3 concerts nostres, o siga que es deu saber les cançons millor que nosaltres! A l’altura de Cambrils aproximadament, eixim de l’autopista per dinar en algun poblet pròxim, fugint dels restaurants de les estacions de servei. Sense premeditació, a la carretera apareix un senyal amb la indicació “Vinyols i els Arcs” i de seguida ens recordem d’un dels concerts més especials que recordem. Entrem en el poble i dinem en un dels pocs bars que n’hi ha oberts. En acabant, se’ns acudeix la idea de fer-los una visita sorpresa als nostres amics Joan i Carme, perquè Laura conega el seu xiquet, Ermengol: jo vaig tindre l’oportunitat de conéixer-lo en octubre de l’any passat, que hi toquí amb motiu del Correllengua, però Laura no em va poder acompanyar. Ens hi estem molt poc de temps a sa casa, perquè hem d’arribar a Olot amb garanties i tampoc no anem tan sobrats, però s’han alegrat molt de veure’ns i Ermengolet està enorme i molt més espavilat que quan jo el vaig conéixer. Reprenem el viatge. Es fa més llarg de l’habitual com a conseqüència dels ruixats intermitants i d’alguns trams de pluja violenta que ens obliguen a reduir la marxa. A les set i mitja aproximadament arribem a Olot. Raquel i Ciso ens esperen a la porta de casa i ens condueixen cap a un antic centre parroquial, que ara està desvinculat de l’església, però que tothom coneix com Els Catòlics, i que serà el lloc on es farà la xarrada i el concert. Abans, però, passem per la botiga de samarretes que hi tenen oberta molt a prop: només entrem i tafanegem una miqueta, però té molt bona traça! La xarrada comença a les vuit passades, no ha vingut massa gent, atés que es tracta d’un cap de setmana complicat, molt a prop dels exàmens de la universitat, plujós i que coincideix amb un festival d’art contemporani que es fa al poble eixe mateix cap de setmana. De tota manera, la gent que ha acudit s’implica molt en la xarrada, que deixa de ser una conferència sobre la situació de les emissions de TV3 al País Valencià i esdevé un debat sobre mitjans de comunicació i política valenciana, en tota regla, molt enriquidor, per altra banda. Jacinta i Juli expliquen tota la problemàtica que suposa el tancament del repetidor de la Carrasqueta i de la multa de 300.000 euros a la qual, en cas de confirmar-se per la justícia, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) podrà fer front, gràcies a la contribució de la societat civil i de les diferents entitats i ajuntaments que han volgut fer costat per conviccions democràtiques. Continuem animadament el debat a taula, mentre sopem amb la gent de la Greda Col·lectiva i Independentista de La Garrotxa, que és el nom l’associació que ha organitzat l’acte. Abans del concert, rebem la visita inesperada d’Arnau Boix i companyia, que estaven d’excursió per la comarca i s’han arrimat a saludar! Tornem al teatret on s’ha fet la xarrada i ens preparem per a l’actuació. Com que no n’hi ha massa públic i el teatre té una acústica prodigiosa (es tracta d’un antic cine; de fet, encara hi conserven els projectors de 35 mil·límetres), decidim fer l’actuació a pèl, sense amplificació de cap mena. La gent es posa en les primeres butaques i nosaltres ens asseguem a la vora de l’escenari, amb les cames penjant. És una manera de baixar i mirar als ulls a l’espectador. Com que hem anat agafant confiança amb la gent durant la vesprada i el sopar, de seguida es crea una complicitat molt especial. Ens recreem en la intimitat i en la sonoritat de la sala. Després de la cloenda oficial del concert, encara fem cinc o sis cançons més, la qual cosa significa que a la gent li ha agradat el recital. Arrepleguem tot el material, el portem al cotxe i anem a fer-nos-en una a la Carbonera, on n’hi ha una festa en el marc del festival d’art contemporani al qual ens referíem adés. Lluís, un dels membres de la Greda que més activament ha participat en el debat de TV3 perquè ha viscut a València uns anys i coneix la nostra realitat de primerà mà, em passa un llibre que ha escrit (i que Carla, una altra companya de la Greda ha maquetat): encara no he tingut temps de llegir-lo, però a veure si trobe un forat prompte i m’hi pose… No ens hi estem massa estona perquè portem acumulat un cansament considerable i demà encara ens queden moltes hores de carretera. Arribem a casa de Ciso i Raquel al voltant de les 3 de la matinada. Posen al reproductor el disc de Pep Gimeno “El Botifarra”, que Ciso ens ha demanat que li portàrem de València. També ens demanà una botella de café-licor, però no ens va donar temps a comprar-la! Xarrant-xarrant i jugant amb el gat ens estem fins a les quatre i mitja. Ens n’anem a dormir: la idea era alçar-se a l’endemà, desdejunar en un lloc tradicional i fer una visita ràpida pel poble, però se’ns fan les onze i hem d’arribar a casa relativament prompte perquè Laura ha de donar classe de violí i jo tinc feina a Torrent. De manera que desdejunem en un minut, ens acomiadem i, amb molt bon gust de boca pel tracte rebut, encetem el viatge de tornada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La fotografia que il·lustra la crònica és cortesia d’Alba Danes, us deixe un enllaç on podreu veure altres imatges del concert i moltes més coses.
http://www.flickr.com/photos/albadanes/