Pau Alabajos

dijous, 22 de maig de 2008 – Casa de cultura de Mutxamel

Avui és dimecres, 21 de maig. Eixim després de dinar cap a Mutxamel. Demà toquem a la Casa de Cultura convidats pel Casal Jaume I. Serà un concert en horari matinal per als estudiants de valencià dels dos instituts públics del municipi. Ens desplacem el dia anterior per poder fer les proves de so amb una certa garantia, tenint en compte que al dia següent serà tot molt corregut i, a més a més, n’hi haurà una projecció d’un documental sobre la Transició a la ciutat d’Alacant prèvia al nostre concert. Portem una formació especial (guitarra acústica, quartet de corda i veu): ja la vam estrenar durant el mes de febrer d’enguany a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) i a partir d’ara l’anirem mostrant en diferents escenaris de tot el territori (la pròxima oportunitat de veure aquest espectacle serà el 13 de juny, en un cicle de cançó a Alfafar). Laura s’ha pegat una panxada de fer arranjaments per a quartet de les noves cançons i algunes de l’anterior disc, i la veritat és que li han quedat de categoria: els temes prenen molta força i agafen bona cosa de matisos. També cal destacar la matèria prima amb què comptem: Cristina López al violoncello, Mar Aranda a la viola i Mireia Pérez al violí segon (Laura Navarro, com sempre magistralment, em fa de guarnició durant una part del concert i després s’encarrega de la funció de violí primer). Després de fer les proves anem a sopar en companyia de Teresa, la tècnica del casal, que s’ha portat de meravella amb nosaltres, entre cotó-en-pèls. Fins i tot ens va obrir el Casal a hores intempestives perquè poguérem assajar una miqueta més! Dormim en una casa rural als afores del poble. Ens gitem prou tard perquè encara faltava posar arcs a les partitures. Ens alcem a les deu, ens dutxem i esmorzem. Recollim tot a corre-cuita i fem cap a la casa de cultura. La projecció s’ha retardat i haurem de fer una actuació més breu. Es fa difícil tindre una bona referència de tots els instruments en un escenari tan gran i amb només dos monitors laterals, però finalment no suposa un gran problema i toquem amb certa tranquil·litat. Alguns temes queden increïbles: Línia 1, Aloma, Euskadi batega o Síl·labes de vidre són els que més m’han cridat l’atenció. La intensitat fa que ens creixem en l’escenari, és una autèntica descàrrega d’adrenalina. Tot i els murmuris esporàdics d’alguns alumnes, la major part del públic mostra respecte cap a nosaltres i una gran receptivitat. Poc abans de les dues del migdia, acabem l’actuació i comencem a arreplegar tot el material. Després de parlar amb alguns dels espectadors, que ens esperen fora perquè ens han comprat el disc i ens volen felicitar pel recital, marxem a dinar. Amb la panxa plena, ens disposem a carregar de nou el cotxe, tot just abans de mampendre el viatge de tornada. Cinc persones amb les seues respectives maletes, instruments, estoigs, jaquetes i paraigües són mooolt complicats de distribuir en un sol cotxe, és quasi com jugar al tetris (només heu de fixar-vos anava el maleter d’atapeït!).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!