Pau Alabajos

divendres, 16 de maig de 2008 – Casal Cultural

Des de Torrent fins a Pego n’hi ha al voltant d’uns 90 quilòmetres. Eixim allà a les vuit, després d’arreplegar a Laura al conservatori. Arribem en una horeta i poc. Saül, Adelino (Lilit i Dionís, que prompte publicaran CD!) i Xavi Morant (Ràdio Pego) ens estan esperant a la porta del Casal Cultural per anar a sopar. De seguida arriben Fermí i Laura, que vam conéixer fa relativament poc al Casal Jaume I d’Oliva, en una altra nit mítica. El sopar es converteix en una autèntica lliçó de gastronomia pegolina: demanem una tapa de sang amb ceba (que encara que sone exòtic, ací és un plat d’allò més habitual), entrepà de figatells (que són com unes hamburgueses autòctones la mar de bones), Saül i Adelino discuteixen quina és la millor manera de preparar un bon arròs amb costra i jo intente recordar-me de la recepta del rossejat (no m’aventuraré a publicar-la ací perquè sé que entre els lectors habituals d’aquest bloc n’hi ha torrentins integristes que no em tornarien a parlar). Se’ns fa una miqueta tard, però el públic no s’ha impacientat massa i com que no estem lluny, ens fiquem mans a l’obra de seguida. Afinem, preparem l’escenari (que ha canviat de disposició des de la darrera vegada que estiguérem ací, en unes Jornades per la Memòria Històrica) i encetem l’actuació. L’equip de so ens juga una mala passada: el micro de la veu s’apaga i s’encén quan li ve de gust, sense motiu aparent. A la tercera vegada que ens fa la mà, decidim reprendre el concert a pèl, sense cables ni altaveus. Així costa més que tot s’escolte bé, però sembla que l’acústica de la sala és bona i els espectadors donen el vist-i-plau. La major part del repertori està centrat en el nou disc, Teoria del caos, tot i que interpretem també algunes cançons del primer llarga durada. Gaudim bona cosa de l’actuació, el públic ens ofereix molta escalfor i estem molt còmodes. Encara recordem el caliu del nostre primer concert a Pego, en una jornada per la memòria històrica, i la veritat és que aquesta vegada no desmereix. Després de quatre o cinc bisos, baixem de l’escenari. Ens quedem a fer un glopet i a xarrar una estona amb la gent. Parlem amb Josep Nadal (la Gossa Sorda, que acaben de traure un CD magnífic, Saó) i Maria Estrada (Naia, amb qui hem compartit diverses vegades escenari i cartell i que estan preparant-se per a gravar alguna cosa prompte). No ho fem massa llarg, que encara ens queda camí fins a Alaquàs. Arrepleguem els instruments i ens acomiadem de tothom. Arribem a casa de matinada, absolutament desfets. Ja no tenim edat…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!