Oi?

Un poema nou perquè torna a ser 12 d’agost, 31 anys després del teu 12 d’agost, que fa 17 anys que celebrem sense tu…

Albada

Tot calla, encara. Quan els ulls s’avesen
a la fosca el negre ja no és negre:
quietament és ara d’atzabeja,
ara morat, de porpra, violat,
ara cobalt, blau fosc, atzur, blau cel;
de sobte aquest esclat tornassolat
és alhora ara turquesa, ara fúcsia,
ara taronja, ara jade, ara nacre,
quan despunta a l’horitzó la corona
de foc roent, i com fereix els ulls…
La tenebra ja és record i el silenci
es fa remor que es fa brogit. S’ha fet
de dia un dia més. Tot es desvetlla.

No tornarà fins que torni la nit
a ser viva la malaltia?
O s’estarà, traïdora, a l’aguait
darrere qualsevol racó del dia?