L’error de TV3

I és que no m’he refet de la sorpresa. Per què TV3 va suprimir el vídeo en què Empar Moliner crema la Constitució? Que és que tenen por que tanquin la cadena? Que és que tan malament estem? Sí, devem estar molt més pitjor que no diem si la censura es converteix en una companya de taula o de llit que no necessitem foragitar… D’això parlava l’últim mail obert, aquest dilluns.

L’error de TV3

Doncs què voleu que us digui: de debò que m’imaginava que la cosa hauria anat a més i que, després de l’episodi d’Empar Moliner, algú de TV3 hauria donat algunes explicacions acceptables, potser fins i tot hauria assumit alguna responsabilitat i hauria actuat en conseqüència. Però no. Quinze dies després tot continua igual.

Fem-ne memòria. Dilluns 11 d’abril Empar Moliner va dedicar la seva secció diària del programa ‘Els matins’ a mostrar la indignació per la sentència del Tribunal Constitucional que suspèn la llei catalana del consum contra la pobresa energètica. I per fer-ho va recórrer a una metàfora inapel·lable, diàfana: va simular que estripava pàgines de la Constitució (posem-ho en majúscula, va) i, acte seguit, que les cremava per escalfar-se. El sil·logisme funciona: si en nom de la majúscula Constitució espanyola es priva de llum i de gas les 895 famílies que s’acollien a aquesta llei, se les condemna a escalfar-se com bonament puguin. Per exemple, fent-se una estufa de llibres com ara la mateixa Constitució.

Devia ser previsible: va faltar temps perquè l’escàndol corregués i tota mena d’animals se sentissin cridats a desqualificar Empar Moliner, TV3 i suposo que el nostre país sencer. El resultat: TV3 va censurar els seus arxius i des d’unes hores després ja no es podia consultar el vídeo amb aquesta peça de la seva col·laboradora. Si per algun camí hi vas a petar, quan mires d’accedir-hi apareix un missatge eufemístic: ‘Aquest vídeo està despublicat.’ Déu n’hi do: despublicat!

Bé, doncs quinze dies després el vídeo continua ‘despublicat’. Per què? Què justifica aquest gest de censura i autocensura? A parer meu, res: no deixar que els interessats vegin el vídeo fa entendre que conté alguna afirmació o alguna escena de què calgui avergonyir-se. És un incomprensible gest de culpabilitat. I si us mireu el vídeo, en el cas que encara no ho hàgiu fet (afortunadament, el trobareu aquí), veureu que és una peça rodona: sí que s’hi escenifica la crema de la –tornem-hi: majúscula, si us plau– Constitució espanyola, però d’una manera no gens gratuïta i com una exemplificació necessària, i contundent, de l’argumentació que Moliner desplega. On és el problema?

El problema és en les reaccions que les imatges han suscitat, no en les imatges. És una mesura intel·ligent, aleshores, retirar aquestes imatges? Jo crec que no. Segur que els qui han aprofitat la situació per clamar contra TV3 no deixaran de fer-ho, ans al contrari: ara diran mira, veus com saben que això no s’hauria d’haver emès? Veus com se’n senten culpables? Veus com són una colla del que sigui, que només sembren odi contra Espanya i etc. i etc.? Torneu-vos a mirar el vídeo: tenen raó? Jo no ho sé veure.

Perquè el que fa Empar Moliner és, simplement, argumentar la seva denúncia amb analogies encertades i amb una metàfora televisivament potentíssima: la crema simbòlica de la Constitució. I que no fan que es mereixi la crema els qui han impugnat la llei catalana i el tribunal que ha sentenciat el que ha sentenciat?

En descàrrec de TV3, bé cal que ho diguem, Empar Moliner va tenir l’oportunitat de defensar la bondat de la seva intervenció en un nou capítol de la secció, dimecres 13 d’abril, i ho va ben aprofitar. Aquest no que no l’han suprimit: vegeu-lo aquí. No queda prou clar? A Espanya la llibertat d’expressió és una llibertat vigilada. I cal que ho denunciem i ens hi revoltem tots el qui en defensem el dret. En tenim el deure. I resignar-se a callar només pot ser un signe de tacticisme polític inacceptable. I de covardia.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*