ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
VOLTES I VOLTES SOBRE LA RENÚNCIA DE BENET XVI
VOLTES I VOLTES SOBRE LA RENÚNCIA DE BENET XVI
La causa real de la renúncia o abdicació del Sant Pare només la sap el Sant Pare ( i Déu, en el millor dels casos ). Vista, però, des d’una perspectiva humana és quelcom sensat, no tant perquè el Papa vegi a venir greus problemes a la cúria o a l’església – que també podria ser – sinó perquè va viure in situ els darrers anys de Joan Pau II i suposo que no vol passar per la mateixa experiència.
Els que tenim ja una edat – no gaire, perquè el pontificat de Benet XVI ha estat breu – podem recordar com va acabar Joan Pau II: fet una piltrafa. Més que el representant de Déu a la terra, semblava el representant dels malalts a la terra. La malaltia, la vellesa, l’esgotament físic i mental són incompatibles a una feina tant delicada com ser el número 1 del Vaticà i, per tant, d’una de les religions més importants del planeta.
Si entre la gent normal i corrent s’espera la jubilació per a poder prendre’s la vida amb pau i tranquil.litat és raonable pensar que entre els que estan a dalt i, per tant, es desgasten tant o més que els que estan a baix, passi el mateix. És totalment lògic, doncs, que arribi un dia en que decideixin que el millor que poden fer és donar pas al joves i retirar-se a un convent a fruir de la lectura o l’escriptura.
Naturalment, hi ha persones que se senten imprescindibles, cridades a salvar el món, el país o el que sigui i aquest pas són incapaces de donar-lo. Pensen que, sense ells, els catòlics, els catalans, els de l’UGT o els del Barça o els del Raval anirien perduts com hi haguessin anat els jueus a la travessa del desert si no haguessin dut l’arca de l’aliança. Penso en Joan Pau II, en Jordi Pujol i Soley, Josep Lluís Álvadez, Josep-Lluís Núñez o en Pep García que van estar al seu càrrec anys i panys. N’hi ha que encara hi són.
En aquest sentit – i amb independència de les causes últimes de la decisió – la renúncia del Sant Pare és una lliçó d’humilitat. Tothom és prescindible. Tothom és substituïble, fins i tot el Sant Pare. Creure el contrari és caure de ple en el pecat de la supèrbia i/o en la defensa d’uns interessos que no sempre són confessables ( és diu defensar els interessos col·lectius i en realitat és defensen uns interessos individuals ).
La decisió del Papa ha necessitat una certa valentia. L’ha necessitat perquè cap Papa no abdicava des del segle XV i perquè la tendència actual és a no deixar enlloc cap poltrona. Però dic “certa” perquè el Papa sempre m’ha semblat una persona molt intel·ligent i amb les idees molt clares. Ell ha estat sempre ell, per a les coses bones i per a les coses dolentes. Res a veure amb el Papa anterior que fou bàsicament un Papa mediàtic. Ell ha estat un Papa intel·lectual. Intel·lectual i reaccionari però intel·lectual.
Una vegada li vaig llegir una entrevista en la que deia que va pregar per tal de no ser escollit Papa. El crec. Mai no va creure que ell tingues la fusta de líder de Joan Pau II. Ell creia que havia de tenir un paper secundari i dedicar-se a la teologia. Però com sovint sol passar Déu no va escoltar llurs oracions. I durant gairebé 8 anys ha servit Déu i l’església el millor que ha sabut.
Però als 85 anys ha dit que prou i li ha dit a Déu que se’n busqués un altre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Amb tots els respectes pels animals, la màxima intel·lectualitat teològica [sic] a que ha arribat aquest personatge que hom anomena “papa” ha estat el negar l’existència al pessebre de bou i mula.
Li deixo un enllaç que té a veure amb això del papat i el papanatisme
http://www.protestantedigital.com/ES/Multimedia/Articulo/57302/El-problema-es-el-papado-no-el-papa
Atentament, i que Déu el beneeixi.
PS: Pel seu coneixement, si la oració és feta de tot cor i humilitat, es ben-escoltada (fins i tot, estudis “científics” donen fe d’aquesta afirmació).