ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Crec que s’han de fer diferents valoracions de la vaga del passat dijous. Per una banda,  la gent que va fer vaga va fer molt minoritària i, per un altra, majoritàriament pertanyien el sector públic. Per una altra banda, crec que les manifestacions públiques foren molt importants, cosa que vol dir que hi ha una antítesi social a les propostes econòmiques dels nostres respectius governs. Per una altra banda, encara, em temo que no hi ha una política econòmica, dins del marc d’una economia capitalista de lliure mercat, alternativa a la de la flexibilitat laboral i a aconseguir retallar al màxim possible el dèficit públic. Fer quadrar tot l’anterior, en definitiva, és molt difícil i jo no voldria estar en la pell de qui ens governa en els propers anys.

El fet que el seguiment de la vaga fos minoritària però que la manifestació fos multitudinària, per mi vol dir que la gent del sector privat no estava disposada a jugar-se el seu lloc de treball (pensant que la podien acomiadar per fer vaga), ni a perdre un dia de sou i, pel que fa als funcionaris deles administracions públiques, no estaven disposats a perdre un dia de sou. El senyor Álvarez va dir que aquesta pèrdua en realitat és una inversió però els assalariats, que viuen amb l’aigua al coll i que no tenen clar fins quan conservaran la seva plaça, em temo que volen inversions més tangibles.

Que les manifestacions contra la reforma de la llei que es van produir arreu d’Espanya fossin tant nombroses és una dada a tenir molt en compte. Els que estem a favor de la reforma laboral ens fixem sovint en les barrabassades que fan els piquets obligant a fer vaga a qui vol treballar – ja en parlaré més tard d’això- però a la manifestació tothom que hi va assistir hi va acudir lliurement. Cap piquet va dur lligat ningú a la manifestació.

S’ha d’interpretar aquestes manifestacions com un rebut majoritari dels espanyols envers la llei? No ho sé. Penso que hi ha més causes que aboquen la gent a manifestar-se, com les retallades en els serveis socials, però, sobre tot, el manestar social que es deriva de la crisi econòmica, que crec que és la veritable causa que va fer acudir als manifestants.

Partidari com sóc de la democràcia directa, opino que aquesta llei, que es d’una gran transcendència social, s’hauria de sotmetre a referèndum. Només sotmetent les lleis a referèndum es pot saber si tenen al darrera la majoria de la població. I això és molt important perquè és la base de la democràcia, que avui està burlada per un parlamentarisme que representa poc la societat.

Probablement si es sometès a referèndum aquesta llei sortiria que no, tot i que jo votaria que sí. Llavors els espanyols haurien d’assumir les conseqüències de llur demagògia i aviat rectificarien. Estic segur que  en el marc de la democràcia directa la demegògia seria poc duradera. Ningú es vol tirar a l’abisme si hi ha un camí, per costerut que sigui. Però el que cada vegada és menys admissible són les imposicions d’aquells que teòricament ens representen. La democràcia s’ha de redefinir urgentment en el sentit que sigui el poble progressivament qui decideixi les seves lleis.

Finalment, hi ha un aspecte colateral, que és l’ordre públic. Penso que en aquest àmbit ja fa massa temps que els síndicats no només no respecten les lleis, sinó que actuen amb un cinisme inadmisible. No es pot coaccionar ningú a que faci vaga si no vol ( ni a treballar si no vol). No es pot jugar a la puta i la Ramoneta criticant els violents i organitzant piquets violents. No som idiotes,senyors dels sindicats. I en aquest sentit crec que Interior no ha estat a l’alçada. Quan els violents volen prendre la ciutat, s’ha de repartir estopa per tal que les aigües tornin a mare. Perquè la democràcia vol que la ciutat sigui de tots els ciutadans i no només de quatre imbècils impresentables.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!