ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Com que sóc convergent, m’irrito cada vegada que una persona del meu partit es demostra que no ha actuat correctament.

Com que sóc pujolista, em fa mal a l’ànima que es defensi els fills en els casos en que estan encausats amb l’aureola de son pare.

Per tot això penso que el president Mas d’equivoca al confondre Pujol i Catalunya i encara més fills de Pujol i Catalunya. Això no va així, president. 

UNA ALTRA ERRADA DEL PRESIDENT MAS O SOBRE ELS SÍMBOLS PATRIS.

A mi això dels símbols patris, la veritat, és que em fa una mica de basarda. Això de militars delirants, banderes enormes, himnes paranoics, històries inventades etc…més aviat em fa venir una mica de por. Sort que som una nacioneta petita i no podem fer grans animalades, tot i que a vegades sembla que d’animals en podem arribar a ser força.

Si s’ha de ser escèptic amb els símbols patris quan són coses o llegèndes, què us diré quan són persones? I, encara més, que us diré quan aquestes persones són polítiques o es dediquen professionalment al patriotisme? I encara més, quan aquestes són contemporànies? És molt fàcil trobar en aquestes persones elements negatius i fins i tot elements vergonyosos que corrompen la irreal imatge idealista que ens havíem fet d’ells.

Per això als USA diu que en comptes de posar noms de persones als carrers – que canvien segons qui governa – els hi posen números. Aquí podríem posar noms de plantes, ocells o animals i així no hauríem de passar de Calvo-Sotelo a Macià, per exemple.

En tot cas, penso que abans d’afirmar que un polític és un simbol nacional – com el pa amb tomàquet, per exemple – s’haurien de deixar passar uns quants anys per tal que els historiadors i els crítics hagin tingut temps de buscar i exposar totes llurs vergonyes i veure què en queda.

Per això penso que així com sí que es podria dir que Macià i Companys – aquest darrer bàsicament gràcies a la seva heroica mort – són símbols de Catalunya, ens equivoquem en donar el mateix rang a Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla i ja no diguem l’Artur Mas, que encara està en funcions. Ja veurem com els jutja la història i què en queda de bo i de dolent, etc…

Per això l’Artur Mas s’equivoca quan confon persones vives amb símbols de Catalunya. Jordi Pujol no és un símbol de Catalunya, encara. També s’equivoca Navarro al dir que ho són Maragall i Montilla. No. Ja veurem com els jutja la història.

Ara bé, el president Mas fa demagògia quan confon el simbolisme que pugui tenir Jordi Pujol amb les malifetes que hagin fet o hagin pogut deixar de fer els seus fills. I si dir que Jordi Pujol és un símbol català és un error perdonable per la relació que han tingut els dos i per la importància que ha tingut Pujol en la nostra història contemporànea, dir que imputar els seus fills és atacar els nostres símbols és intoxicar la opinió pública i això un president de la Generalitat no ho hauria de fer mai, justament per patriotisme.

Jo sóc convergent i pujolista i precisament perquè ho sóc voldria que ni Convergència ni ningú associat a la família de Jordi Pujol tinguès cap taca ètica ni jurídica. Però si la tenen voldria que fossin castigats durament perquè m’agradaria que el meu partit fos el més net de tots el que servís d’exemple als altres.

Les imputacions del fill del president Pujol estan a les beceroles i ja veurem com acabaran. Crec en la seva presumció d’innocència, però m’irrita que es barregi el nom del president Pujol amb les possibles malifetes dels seus fills i encara més el nom del meu partit – Convergència – i el nom del meu país – Catalunya -.

És cert que des de Madrid ens tiraran tanta merda a sobre com puguin. I és cert que sovint se la inventaran. Ara bé, jo vull que s’investigui cada acusació fins al final i que pagui qui hagi de pagar. CDC amb el cas Palau i Unió amb el cas Pallarols, ara mateix, no som símbols de com s’ha d’actuar èticament en política. Dir que ens ataquen perquè som catalans, ja ho sabem, el fotut, trist i tràgic és que ens ataquin i tinguin raó. Llavors, què hem de fer, president?