ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Des d’un punt de vista pràctic, l’amnistia fiscal és comprensible, però des d’un punt de vista moral és la prostitució de la política. Amb perdó naturalment de les prostitutes.

El govern de Madrid necessita calés desesperadament. Tota la seva política segueix i seguirà aquesta premisa perquè no et pot seguir cap altre. La seva situació financera és tant desesperada que probablement Rajoy i alguns dels seus ministres avui s’ho repensarien abans d’acceptar els càrrecs de responsabilitat que ostenten. Era infinitament més còmode criticar Zapatero tant si girava a la dreta, com si girava cap a l’esquerra. Estic segur que Rajoy ennyora quan era cap de l’oposició.

Discutir que l’amnistia fiscal és inmoral crec que és sobrer. És una gran obvietat. No hauria de poder ser que els ciutadans que compleixin amb tots els seus deures tributaris siguin pitjors tractats tributariament que aquells que els incompleixen. Si a això hi afegim que els que els incompleixen són bàsicament els de les classes altes, encara és més inmoral, perquè és evident que qui més té més ha d’ajudar, sobre tot quan hi ha problemes molt importants, com és el cas.

Però els necessitats –i ara Rajoy i el PP de Madrid són uns necessitats i uns captaires- no es poden permetre el luxe de tenir gaire moral. Han de menjar, s’han de vestir, han de pagar el lloguer, etc… Aquestes necessitats fan, per posar un exemple, que hi hagi senyores que es prostitueixin. Es prostituexen perquè volen sobreviure. I sovint les persones amb més mitjans econòmics, que sovint ho tenen tot solucionat i que sovint s’aprofiten dels altres i que sovint fins i tot utilitzen els serveis d’aquestes senyores que es prostitueixen, es veuen en cor de donar i donar-els-hi grans lliçons de moral. Afirmen que elles optarien per no sobreviure. Ja ho veuríem.

Doncs el que fa el govern del senyor Rajoy amb l’amnistia fiscal és simple i planament prostituir-se. Necessita els calés per sobreviure i es ven a qui els hi doni. És comprensible, però no queda gaire elegant. Molt menys en un govern que en les senyores prostitutes, és clar.

El govern espanyol proclama als quatre vents que els defraudadors a l’herari públic s’afanyin i aprofitin aquesta amnistía fiscal perquè será la darrera i després seran implacables en la persecució del frau discal. No els hi facin ni cas. En primer lloc, cada vegada que el govern espanyol necessiti diners es posarà a fer cantonades, és el que ha fet sempre i és el que continuarà fent. Cada x anys hem viscut amnistíes fiscals i cada x anys les tornarem a viure. Quan el govern se sentí sense mitjans, s’obrirà de cames un altre cop impúdicament. D’altra banda, tampoc no cal tèmer les seves represàlies ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Les retalladles fan que sobrin funcionaris i com menys funcionaris –éssers, a més, que no solen destacar per la seva eficacia, si més no amb el seu contractament actual- menys control i com menys control més frau fiscal. Són gairebé matemàtiques. Això no vol dir que de tant no rebi algú, però tots sabem que els qui reben són els petits defraudadors, aquells que no saben on caure’s morts. Els grans defraudadors no acostumen a tenir problemes.

En resum, que entenem perfectament l’amnistia fiscal de Rajoy i el seu govern, però que seguim simpatitzant infinitament més amb les senyores de la vida. Ni que sigui per pura higiene moral.