L’escenografia té la seva pròpia mística. Per als actors actuar també és un ritual. Des del darrera de l’escenari la tramoia és una part important de la representació.
ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
19 d'abril de 2012
Sense categoria
1 comentari
SENSACIONS ESTRANYES DESPRÉS DE ?LA PASSIÓ ? D?ESPARRAGUERA.
És un encert o és un error que la gent que fa la Passió d’Esparraguera ens ensenyin els seus trucs escènics un cop acabada l’obra? No és l’ètica cristiana l’essencial del cristianisme, més enllà de tot el sobrenatural que l’acompanya?
NO LA CANÇÓ PERFECTA
No la cançó perfecta sinó el crit
que invoca Déu és necessari,
car no com l’àliga en té prou
el nostre cor amb moure bé les ales.
Amb ulls encesos cal entrar
dins la nit del misteri,
perquè el secret, així com l’aire
que bat als ulls, penetri fins al cor
JOAN VINYOLI
(1914 – 1984)
En general no sóc una persona a qui sedueixin gaire les passions de cap mena. I si no em sedueixen les passions sentimentals, encara menys em sedueix la passió de Jesús. M’agrada molt més el temps que va dedicar a créixer i a predicar que no pas quan el sanedrí el fa capturar i entre el sanedrí i Ponç Pilat torturen i ejecuten Jesús. Si no sóc partidari que es torturi les bèsties, com ho he de ser de que és torturi les persones? I si em produeix basarda el patiment de les bèsties com espectacle, com no me n’hauria de produir la de les persones, malgrat que aquestes persona representi que és el fill de Déu?
Aquesta malvolença ha fet que, així com des de sempre he estat un espectador assidu de “Els pastorets”, mai no havia anat a veure cap “Passió”. Però enguany uns amics del Bruc m’han animat a veure la d’Esparreguera i no els he sabut dir que no. Arribat a una certa edat et fa vergonya dir que et fan por les escenes terrorífiques, mal que te’n facin. I, en fi, sempre penses que quan et trobis amb una escena d’aquest tipus tancaràs els ulls i punt.
La primera cosa que em sorprén és que l’obra dura al voltant de cinc hores. Tres pel matí i dues per la tarda. No recordo haver assistit a cap obra de teatre tant llarga. No recordo haver assistit a cap obra de teatre que faci un intermedi i que en aquest intermedi dinis.
La primera part de l’obra és molt agradable. Parla de la vida i miracles de Jesús prèvia a la seva captura. Predica la bondat per a tots, l’autenticitat contra els fariseus, fa miracles, diu el sermó de la muntanya –que és el discurs més brillant de tots els temps- etc… Penso que si Jesús no fos per a nosaltres un personatge súper-conegut, aquesta primera part serviria per a que ens anèssim enamorant del personatge.
A la segona part les coses es compliquen. Els dels sanedrí no poden tolerar la revolució religiosa –i, per tant, també institucional- que vol fer Jesús i comencen a moure les seves cartes. La primera és comprar a Judes –un Judes indispensable per a que Jesús demostri que és Déu- i la segona intentar convèncer Pilat que crucifiqui Jesús, cosa que acaben aconseguin, tot i que els hi costa ( Pilat, com es lògic, no donava a Jesús i als seus seguidors cap mena d’importància; als membres del sanedrí, poca, però una miqueta més).
La representació de les fuetades, la pujada al calvari i el clavament a la creu són colpidores, però suportables. Els qui deixin d’anar a veure la representació per por a la basarda d’aquests moments s’equivocaran. Fins i tot un poruc de mena com jo els ha aguantat.
Jesús, com tothom sap –excepte algun historiador contemporani, que acaba la biografia de Crist amb la seva mort- va ressucitar al tercer dia, com deien ja les escriptures. L’obra ho explica com ho expliquen els evangelis i emociona. No hi fa res que l’espectador escèptic no entengui perquè Jesús no va tornar al Temple i a visitar Ponç Pilat per a deixar clar qui era, ni entengui perquè gairebé va fugir d’amagat, com si l’avergonyís haver tornat a la vida i exigint als homes una fe irracional que ens podíem haver estalviat si ell ens hagués posat les coses més fàcils. És igual, Déu deu saber què fa.
Un aspecte important de la representació és la música. Pel que expliquen és original del pastisser d’Esparraguera i sense ser ni Bach, ni Wagner té el seu què. Acompanya perfectament el dramatisme i en alguns moments és sublim, tot i que té una tendència a derivar cap a la banda musical més que no pas a l’orquesta simfonica. En el fons hom té la sensació que el compositor més que crear una obra musical d’una gran personalitat, el que ha volgut és construir un acompanyament instrumental per a una obra de teatre al servei d’un text –que es diu en vers rimat i en un vers rimat tant brillant que recorda Josep Maria de Sagarra- que ja és musical i en una suma de personatges i més personatges que, aquesta sí, acaba sent gairebé simfònica.
Crida l’atenció la rapidesa amb que es canvien els decorats de les escenes. Fa tants anys que es fa la representació que és obvi que els directors d’escena li tenen la mida més que presa, però pel que veu la obra per primer cop, aquest canvi instantani d’escenaris té un punt de màgia.
Per això, un cop acabada l’obra, quan ja estàs tranquil perquè malgrat tots els malgrats Jesús ha ressucitat i sembla que el bé imperarà al món tant sí com no, una amiga dels amics que m’han dut a veure “La Passió” d’Esparraguera ens pregunten si voldríem veure l’escenari per dins. La curiositat ens venç: greu error!
Greu error perquè allò que podia ser màgic o diví esdevé ofici, truc i maquinisme. Després d’una experiència que havia de ser mística, comprovem in situ que tot allò era mentida. Que Jesús no és fuetejat, que els Claus de Jesús estan fets de manera que no claven, que la sang és quetxup, que tot és mentida, que tot és teatre. I, és clar, no pots dir que no ho sabies, perquè ho sabies: però si des de la butaca tot allò t’ha semblat real, per què allò que va viure Jesús i que no es humanament possible- miracles en general i resurreccions en particular – no podien ser també uns trucs?
Marxo a casa cavil.lant que l’important en el cristianisme no és la figura de Jesús, ni la dels seus deixebles perquè la seva història pot fer inventada o manipulada, com la dels Déus greco-romans; tampoc és important el que han fixat els concilis com a dogmes, ni encara menys la jerarquia eclesiàstica. Al final l’important és l’ètica dimana dels evangelis adaptada als nous temps que, ben mirat, continua sent progressista i revolucionària. Amb aquesta ètica per bandera es pot anar a tot arreu. Fixar-se en la llegenda és reduir l’ètica a folklore.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!