Hi havia consens en això de que l’Artur Mas era un pijo. Amb la seva prepotència, amb els seus estudis a l’AULA, amb el seu títol d’economista, amb el seu posat de guaperes, amb la seva dona centre-europea, amb la seva casa a la Costa Brava i amb no sé quantes coses més semblava clar que en Mas era un pijo.
Sent així va sobtar a tothom que en Jordi Pujol, que sempre va ser com una mena de mossèn Tronxo posat a fer política, tries en Mas per a substituir-lo. Perquè, és clar, en Mas i en Pujol eren del mateix barri i els dos tenien diners però mai no han fet la mateixa fila i no precisament perquè el president Pujol comencès a tallar el bacallà políticament molt més gran que l’Artur Mas, sinó perquè en Mas semblava un nen – ESADE, tot i que no ho era; però era un nen – AULA, que com tothom sap és una de les escoles exclusivament privades de Catalunya.
Però en Mas no és piju del tot. Perquè els pijus a Barcelona parlen en castellà. I no en un castellà qualsevol sinó en un castellà molt afectat, amariconat de fet, efeminat, entre ensucrat i ranci; un castellà que a Barcelona representa que fa senyor però que a Madrid es considera provincianíssim i fa riure molt. I el idioma del Mas era el català tot i que amb la seva dona, txeca, va començant parlar el castellà fins que se’n van adonar que allò no anava.
Potser no anava perquè el noi de l’AULA havia fet carrera política i no era seriós fer carrera política a un partit nacionalista català parlant en castellà a casa. Val a dir que el nostre actual president no era un cas únic. L’actual batlle de Barcelona parla en castellà amb la seva dona i en Joaquim Molins dubto que hagi tingut un amic catalanoparlant en tota la seva vida. I així podríem anar seguint.
Però el cas és que l’Artur Mas es va prendre la seva carrera política seriosament i no va voler ser un yuppie, que es el que en principi havia de ser, sinó que va voler ser un patriota, que és el que haurien de voler ser tots els polítics. I sota el mestratge del president Pujol va esdevenir un patriota: primer va catalanitzar la seva família i finalment va evolucionar cap al independentisme.
Les classes pijes de Barcelona mai no seran independentistes, llevat d’excepcions, perquè consideren que tot el que és català és provincià i confonen Madrid amb Nova York, que ja es confondre. Ja he dit que parlen un castellà que fa riure però, tot i així, es creuen els amos d’aquest país i, per tant, es creuen amb el dret d’humiliar a un president que teòricament havia de ser dels seus però que resulta que és de la plebs i independentistes. Ells, ja se sap, són tots del PP i ennyoren Franco entrant per la Diagonal a Barcelona, prohibient el català, suprimint l’autonomia i afusellant Companys. En Franco sí que era un polític i no el que tenim ara!
La delegada del govern central a Catalunya – que és curta a matar, sigui dit amb tot el meu respecte pels curts a matar – va dir que els pijus són importants perquè tenen diners i els gasten. Però es va deixar el més important dels pijous d’aquest país: els pijus són importants perquè són espanyolistes i provincians i, per tant, del PP.
Fer una anàlisi dels votants del PP a casa nostra seria esquizofrènic: els del circulo eqüestre per una banda i els proletaris de l’àrea metropolitana per una altra. Els uneix l’odi a Catalunya i a la catalanitat, simplement.
Per tot l’anterior estic molt content de que el president fos xiulat i escridassat al torneig Compte Godó de Tenis. Crec que posa les coses al su lloc en molts sentits. I no només a nivell patriòtic, sinó a nivell sociològic. Convergència bàsicament és un partit de classes mitjanes on hi ha alguns dirigents pijus, sí, però que treu la força dels menestrals, dels professionals liberals, dels autònoms i de la gent equidistant entre proletari del Baix Llobregat, posem per cas, i el piju de Sant Gervasi.
Val a dir que tant el president Pujol com el president Mas viuen a Sant Gervasi i que una de les meves fantasies polítiques més inconfessables és que algun dia CDC tingui caps de llista dels barris als que realment representa: Gràcia, Les Corts, l’Eixample, la part alta del Gòtic i el Raval, etc… Si això fos així, els pijus de Barcelona ja no pensarien que el president de la Generalitat els ha trait com a classe, sinó que els governa un de la plebs…
De tota manera, penso que és un gran honor que el president Mas sigui xiulat i escridassat per aquesta gent, com en el seu dia que Raimon ho fos en el concert en contra del terrorisme de Madrid. Si els enemics ens xiulen i ens insulten, senyal que anem bé.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això de talós m’ha fet recordar ma mare, que m’ho deia sempre. Ha estat un record dolç.
Gràcies