ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Mira el cas és que jo estic d’acord amb l’Alicia Sánchez-Camacho i penso que la Generalitat principatina no hauria de subvencionar Omnium Cultural. I això és així perquè jo, en general, estic en contra de totes les subvencions públiques i només em semblen justificades aquelles que fan estalviar diners als ciutadans.

Fan estalviar diners als ciutadans aquelles entitats que fan un servei públic que a l’administració li costaria 10 i que gràcies a les aportacions privades i voluntàries dels ciutadans n’hi costa menys. Un d’aquests exemples són les mútues o les escoles concertades (aquestes escoltes tant socials que els comunistes i els socialistes no poden ni veure ).

També estic d’acord amb l’Alicia Sánchez-Camacho que a l’hora d’atorgar subvencions i ajuts els governs han de marcar prioritats. I coincideixo en les prioritats que cita l’Alícia: menjar, habitatge, salut, ensenyament.

Així doncs, tenint en compte la meva regla general d’estar en contra les subvencions i la meva subregla de subvencionar només aquells serveis necessaris i prioritaris a la ciutadania que facin estalviar diners a l’administració, la subvenció de la Generalitat principatina a Omniu Cultural jo no la faria. El catalanisme cultural ha de ser pagat pels catalanistes culturals. I el catalanisme polític ha de ser pagat pels catalanistes polítics.

Ara bé: el problema que te l’Alicia Sánchez – Camacho és un problema de credibilitat del que diu. Perquè el que no pot ser és que ella exigeixi a CiU que no subvencioni a Omnium i ens trobem amb que els governs del PP subvencionen la Fundación Francisco Franco, la FAES i altres mariconades per l’estil. No pot ser que l’Alicia no demani als del seu partit el mateix que demana a CiU. O és que en realitat el que voldria l’Alicia és que CiU subencionés la Fundación Francisco, la FAES i altres mariconades per l’estil?

Consti que poso el dit a la nafra dolgut. Penso que aquestes incoherències constants dels polítics consistents en exigir als altres quelcom que tu no estàs disposat ni tan sols a plantejar-t’ho és un càncer que devora la democràcia. No els calen polítics demagogs, sinó polítics valents, coherents, que diguin les coses pel seu nom i actuïn. Però mentre prediquin una cosa a casa dels altres i en facin una altra de totalment diferent –o directament pitjor, perquè entre la Fundació Francisco Franco i OMNIUM hi ha un abisme a favor d’OMNIUM- els seus discursos seran un bla, bla, bla buit de contingut. Un dolor de papers que s’ha d’endur el vent, paraules, només paraules, que diria Blas de Otero. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!