ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
9 de febrer de 2013
Sense categoria
0 comentaris
ODA A IBÈRIA
Perquè l’anhel d’independència i llibertat, no va en contra de les terres germanes peninsulars, ans tot el contrari. També elles necessiten deslliurar-se de la tirania de Madrid que les ha deixat molt més malmeses que a nosaltres, que, si més no, hem sabut ressistir i, en alguns aspectes, fins i tot progressar.
ODA A IBÈRIA
“El mar és gran i es mou i brilla i canta,
dessota els vents bramant en fort combat,
és una immensa lluita ressonanta,
és un etern deler de llibertat.
Guaitant al mar els ulls més llum demanen,
bevent sos vents els pits se tornen braus;
anant al mar els homes s’agermanen,
venint del mar mai més seran esclaus.
Terra entre mars, Ibèria, mare aimada,
tots els teus fills te fem la gran cançó.
En cada platja fa son cant l’onada,
mes terra endins se sent un sol ressò,
que de l’un cap a l’altre a amor convida
i es va tornant un cant de germanor;
Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida,
Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor”
II
ANDALUSIA
Enlluernadora Andalusia,
Tartèssia, romana, àrab i castellana,
Geni de l’alegria i del dolor,
Milions de guitarres et canten,
Milions de poetes t’aclamen,
Milions de dones et ballen.
Terra de cèsars i califes,
Terra de savis profundíssims.
Terra de senyorets i jornalers.
Esclat vibrant de sol i de lluna.
Terra que pareix
genis i genis
D’un talent infinit
Que el mon admira.
Entre alzines , oliveres i xops.
Oh Reserva genial
De la poesia mundial,
Andalusia!
Sento els batecs del teu mar brillant i suau,
Que és el meu,
Cantant-me amb guitarra, palmes i castanyoles
El teu cant
Que vull fer meu.
Muntanyes blanquíssimes de Sierra Nevada
I els camps suats d’oliveres
Que cantà el poeta d’Oriola.
I l’àliga que vola pels riscos
I crida als quatre vents
que és diu Federico García Lorca.
II
EUSKALHERRIA
Euskadi,
Terra de braus mariners, d’industrials, de menestrals i de soldats patriotes,
Tots homes lliures,
Tots valents,
Tots honrats,
Tots fidels
A la pàtria més venerable,
La pàtria de les pàtries d’Ibèria,
La pàtria de la que tots som néts.
Pàtria basca,
ets la senyera
de la permanència
i de la llibertat,
Ets el Jerusalem ibèric
al que tots preguem
amb devoció
i entusiasme.
Vida eterna a “tots els colors del verd”
I a tots els colors del blau,
A l’euskar,
A aquest cel gris,
A aquestes ries,
A aquesta sang que us fa ser com sou,
Al vostre mestratge!
T’estimo amb tota la meva ànima
Bellíssima Euskal-Herria!
Combatem per deslliurar
de les urpes imperials
La casa del pare,
Que serà la casa dels fills dels fills
I la casa dels néts dels néts
I en ella ens retrobarem
Homes i pobles lliures
I alegres.
Gora Euskadi Askatuta per sempre!
III
ARAGÓ
Noble germà en l’Ebre i el Pirineu,
Noble germà de tantíssimes i tantíssimes batalles,
Quin beuratge t’han donat
Que ha transformat el teu amor fraternal
En desconfiança i odi ?
Quin beuratge t’han donat
Per a que hagis escapçat les teves arrels
I t’hagin fet negar tu mateix
I la teva història?
Per què has oblidat la teva llengua
I ara vols que nosaltres oblidem la nostra?
No veus que t’han convertit en un erm
Sense ànima ni futur?
Per què creus ara en aquells
Que van matar els teus patriotes
I van cremar les teves llibertats?
Quan ressuscitaràs de entre els morts
I tornaràs a ser aragonès
Nobilíssim germà Aragó?
IV
ASTÚRIES
No té nom el que han fet amb tu,
Tu,
Que ets càntabra
I ets lleonesa
I ets extremenya
I no saps
Ni que ets,
Ni qui ets.
Per no tenir,
Ni tant sols tens nom.
Terres serrades sense contemplacions,
Terres que han rebut patacades i més patacades
Fins quedar estabornides,
I els Pics d’Europa que s’ho miren ferrenys
I els vitralls de la catedral de Llión que es dessagnen
I els prats extremenys que encengueren la torxa
Del gran Gabriel i Galán
I la mar càntabra brama enfurismada
Pel dolor de tants cops de destral
I la inseminació de tanta letargia.
Que ressuscitin els vells àsturs
I que igual que van caure les Mèdul.les
Caiguin les cadenes i els grillons
I retornin junts i forts
A l’antiga pàtria.
V
PORTUGAL
Tots els fados ploren
La mateixa estrofa:
Portugal no és Portugal
Sense Galícia
Esclava de Madrid
Que ha hagut d’emigrar arreu
Per poder menjar alguna cosa.
Però, amputada i tot,
Oh Portugal,
Envegem la teva sort,
La perícia que et va alliberar
De l’esclavatge
I cantem amb l’entusiasme de Camoens
I els delicats versos de Pessoa
La independència poderosa
Del teu poble
I de la teva bandera.
Aviat voldrem ser amb tu,
Entre els pobles lliures
D’Europa.
VI
CASTELLA
Avui Sancho i el Quixot
Ja no podrien cavalcar per la Mancha:
Ja no queda res,
Ni molins, ni homes ni cases,
Només el vent de la mort,
El Huracà d’una traïció imperdonable.
Castella, gallarda i valent,
Treballadora i humil
I també genial
Castella de Garcilaso i Fray Luis,
Calderón i Lope,
Manrique i Quevedo
I el més gran entre els grans
L’immens Miguel de Cervantes.
On has quedat Castella
Després que Madrid t’ha utilitzat
i t’ha abandonat a l’erm
deixant que et morissis
de solitud i de gana?
Runes aquí i allà
I monestirs i més monestirs,
Pobles on només queden
Les cases que van derrumbant-se
I la solemnitat greu
Dels cementiris.
Camps desèrtics
Que a la història
i a Déu
Clamen justícia.
Oh Castellà immortal
Què queda de tu
Sinó runes i més runes?
Pedres i persones vençudes.
Que espera el Quixot
A envestir
els traïdors
Els aprofitats
i els frívols?
VII
MADRID
Excrescència pútrida,
Paràsita indecent
Que has malaguanyat
Amb la teva tirania cruel,
Castradora i miserable
La possibilitat d’una Ibèria
Unida, democràtica, lliure i alegre;
T’odio amb el ressentiment del vençut
Que dins d’una gàbia rovellada i trista
Ha de pondre ous
Per a que tu els hi fotis cada dia;
T’odio amb el ressentiment d’un infant
A qui van amagar la seva llengua
Com si fos vergonyós parlar l’idioma dels pares;
T’odio amb el ressentiment d’un esclau
Que abans havia estat un home lliure i generós.
Francament no et desitjo cap bé,
No esperis de mi ni comèdia ni empatia,
Puta fastigosíssima de la Meseta.
Només desitjo per a tu
El mateix que Roma desitjava per Cartago:
Que sembrada de sal
Esdevinguis tan sols un mal record,
Un malson de la nostra història.
Et Madrid estis delenda
I que Madrid acabi sent vençuda.
VIII
CATALUNYA
Estimo massa la meva nació,
Ni que sigui amb un amor que intenta ser crític,
Per tal d’intentar mirar-la objectivament
En aquesta oda als pobles ibèrics.
Potser el més notable que hem fet
És que malgrat tots els malgrats,
Els malgrats que han vingut de fora
I els malgrats que han vingut de dins,
Encara hi som.
Que siguin els altres qui ens jutgin
I que ens diguin
si valem la pena
O no.
Però diguin el que diguin
Jo continuo dient:
Malgrat tots els malgrats,
Encara hi som!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!