ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina

30 d'abril de 2013
Sense categoria
8 comentaris

NOMÉS ENS QUEDA TORNAR A RETALLAR-NOS ELS COLLONS, ARA.

Estem en un moment fonamental de la història de Catalunya. Espanya ens fot per totes bandes. Som el país europeu que paguem més impostos i tenim uns serveis d’un país de tercera divisió. Som un país que – com qualsevol altre – té dret a decidir sobre el seu futur i la metròpolis li nega. Catalunya ja no es pot tornar a baixar-se els pantalons ni les calces, perquè, si prova de fer-ho el que finalment li acabaran retallant seran els collons. 

Penso que ERC i CiU estan actuant correctament al fer saber al govern central que no pensen fer més retallades, que ja n’hi ha prou d’aquest color, que el dèficit del 0,7% de se li demana a la Generalitat és absolutament injust i que ja està bé que els espanyols ens aixequin la camisa i ens fotin els calés.

Catalunya avui és el país d’Europa que paga més impostos, per damunt dels països escandinaus. Això sol hauria de fer callar a tots els partits d’esquerres que encara volen que la pressió impositiva als catalans sigui més gran.

Si la gent no pot tenir diners per a ella perquè ho tributa tot, fet i fet, viu a un país socialista perquè pràcticament no té dret a triar i són les administracions qui trien per ell. Aquest no és el meu model.

El problema és que aquí ara mateix tenim el pitjor dels dos models. D’una banda, a l’hora de pagar, tenim el model social-demòcrata i paguem com els escandinaus o centreuropeus, però a l’hora de rebre serveis, tenim gairebé el model dels USA en el qual o bé et pagues uns bons serveis privats o no en tens. Només a Catalunya ( a la Catalunya àmplia: Principat, Illes i València ), passa això de pagar més impostos que ningú i haver-te de pagar els serveis si vols una mínima qualitat. Podem pensar en les escoles, en la sanitat o en les autopistes.

Jo sóc liberal, és a dir, poc partidari de les administracions i molt partidari de la societat civil. Prefereixo fer el que jo vulgui amb els meus diners que no pagar tributs i que les administracions decideixin per mi on he d’anar per a rebre serveis. Ara bé, si m’obliguen a pagar uns tributs de primeríssima divisió, vull tenir uns serveis de primera divissió. Si no el que m’estan fent és un robatori, el que ens estan fent és un espoli. Espoli que, ja dic, a l’estat espanyol només rebem els països de parla catalana i Múrcia, perquè Madrid ho compensa sent la capital de l’estat i Euskadi a través del concert econòmic.

Des del punt de vista econòmic Espanya només és viable si explota a Catalunya. Sense els diners dels catalans Espanya encara no seria a la Unió Europea. Per la mateixa raó és absolutament il.lusori pensar que als catalans ens donaran el concert econòmic: si els nostres diners no van a parar a Espanya, Espanya no ens vol per a res. Només ens vol perquè paguem. Tota la resta – llengua, cultura, embaixades, seleccions, banderes- és retòrica. Només ens volen pels calés.

Ara bé, el que no s’ha vist mai enlloc és que aquell que paga vagi pitjor servit que aquell que rep la solidaritat del que paga. Això és el que està passant a Espanya ja d’una manera estructural i, per tant, inamovible. No pot ser que mentre aquí anem retallant i retallant Andalusia pugi els seus pressupostos amb els nostres diners i Extremadura ens vexi. Ja n’hi ha prou de ser cornuts i pagar el beure.

Aquesta injustícia afecta sobre tot a les classes populars catalanes i, per tant, els partits d’esquerres o aquells que tenen més predicament a les zones on viuen aquestes classes populars ho haurien d’expliclar. Haurien d’explicar que Espanya ens roba i que per això es tanquen ambulatoris, no es pot pagar els farmacèutics o s’ha de disminuir el nivell de l’ensenyament. Poc a poc, però, ja ho van veient.

El que no acabo de comprendre és perquè els catalans no fem un gran tancament de caixes, una gran insubmissió fiscal que deixi l’estat espanyol amb el cul a l’aire. Fet i fet, aquesta és, juntament amb la voluntat de la gent per alliberar-se d’Espanya, són les nostres dues grans cartes per a treure’ns Madrid de sobre d’una punyetera vegada. 

  1. “D’una banda, a l’hora de pagar, tenim el model social-demòcrata i paguem com els escandinaus o centreuropeus, però a l’hora de rebre serveis, tenim gairebé el model dels USA en el qual o bé et pagues uns bons serveis privats o no en tens. Només a Catalunya ( a la Catalunya àmplia: Principat, Illes i València ), passa això de pagar més impostos que ningú i haver-te de pagar els serveis si vols una mínima qualitat. Podem pensar en les escoles, en la sanitat o en les autopistes.”(Odisseu)

     Comparteixo que Espanya ens escanya i que ens cal pit i collons per aturar-ho, primer, i canviar-ho després tot sortint de l’Estat espanyol.
     Però no comparteixo de cap manera l’anàlisi que fas dels nostres serveis públics. Ja els agradaria als USA tenir la nostra sanitat i educació pública. És clar que el sistema és millorable amb els calés que ens han retallat, però els nord-americans no gaudeixen pas d’una sanitat i educació gratuïtes, com les que sí tenim nosaltres.
    I quan siguem independents (ho serem!) hem de fer mans i mànigues per suplir les mancances: dentistes, oculistes, podòlegs…, ambulatoris oberts a la nit, llistes d’espera curtes… Cert que cal millorar el sector públic, però trobo del tot injust l’anàlisi catastrofista que has fet de l’actual.  

    I dit això, que si sóc una dona, preguntes…

     

    De vegades em vénen ganes de dialogar amb els pits d’altres dones; però, és clar, me n’he d’estar gairebé sempre; sóc una dona. Supleixo aquesta impossibilitat dient-los coses als collons. Als teus, sobretot. A d’altres també ni he dites… I en dic!

     

    Però ves, sóc una dona, aquí i allà. I una dona com jo, sempre ho té més fàcil amb els collons.

     

    Pertanyo a la nit més intensa i alta, l’enciso en el tapís turc. I ella em pertany pura, suau i acollidora. La bresso dins la meva entranya i m’aparta les ombres, i m’amara en crepuscles vitals. I si ella, la nit, fos una dona com la Mònica Bellucci, poso per cas, jo faria grotseca l’hora dèbil de la tarda i desficiosa, amb distins perfums al clatell, li  entonaria fúlgides meravelles.

     

    Però una dona com la Mònica Bellucci no mira una dona com jo, amb poca llum i que tot ho té petit i que es vessa en remotes hores…

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!  

      

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!