ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina

11 de juny de 2013
Sense categoria
14 comentaris

NO VAIG VOTAR LA CARME FORCADELL O DE LES MUSSES DE L?INDEPENDENTISME: ELLA I L?ANNA ARQUÉ.

La Carme és el revers de la moneda d’això. Físicament és atractiva, però no és exhuberant. La seva bellesa s’esdevé bàsicament per l’harmonia del conjunt, per la intel.ligència del seu discurs, per la seva mirada franca i desperta. En les distàncies curtes – al menys per a mascles tímids com jo – la Carme Forcadell és irressistible, mentre que l’Anna Arqué ens fa venir pànic. Estic segur que, en un sopar, jo amb la Carme parlaria de mil coses i m’hi trobaria la mar de còmode, mentre que amb l’Anna no podria dir ni mu perdut en la seva biologia perfecta.

Com a membre de l’ANC el dissabte passat vaig tenir la oportunitat d’anar a votar els nous membres del Secretariat de l’ANC. I com que crec que en els darrers mesos les coses no s’han portat gairebé vaig decidir no anar a votar. Ja he explicat en diversos articles coses que no m’han agradat del funcionament de l’ANC i ara no cal insistir-hi. Jo mateix sóc una cosa de l’ANC que cal millorar perquè la meva militància ha estat molt passiva. O sigui que qui estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra.

Però si haguès anat a votar per qui haguès votat? Doncs hagués votat en blanc. Tinc algun problema amb la Carme Forcadell? Personal, ni un. Jo la vaig entrevistar – amb una dotzena de persones més – pels IMPLICATS de vilaweb, però no crec que ella se’n recordi. No hem tingut cap altre contacte. D’altra banda, la seva exposició d’aquell dia em va semblar entre notable i excel.lent, com m’ha semblat entre notable i excel.lent totes les declaracions i totes les entrevistes que li he seguit. Em sembla una bona líder, francament.

Ara bé, com a presidenta de l’ANC ella també és responsable – o més o menys responsable si més no – del desgavell que hi ha hagut dins l’ANC, de les impugnacions que han hagut d’acabar amb un laude arbitral i de moltes actuacions que jo considero folklòriques – cadenes humanes, espelmes, etc…-. En aquest sentit m’ha semblat que la Forcadell d’una banda no era prou líder i de l’altra ens feia fer jocs de camp per a tenir-nos distrets. Jo no vaig ser minyó escolta de petit i els jocs de camp – o focs de camp o com collons es digui – mai no m’han acabat de fer gràcia. Prefereixo dormir a un bon llit i amb una bona companyia.

Reflexionava sobre les dues grans musses de l’independentisme català contemporani: la Carme Forcadell i l’Anna Arqué. Les dues tan atractives i tant diferents. Les dues tant patriotes. Mentre la Carme té una bellesa atenenca, reflexiva, modulada, tranquil.la; la bellesa de l’Anna és directament una bellesa eròtica, voluptuosa i sensual, afrodisíaca. No sé si a l’Anna això li agrada, li desagrada o li és indiferent.  Cap dona és un objecte sexual, però totes les dones – com tots els homes – som subjectes sexuals. Però hi ha persones en les que aquest erotisme passa més desapercebut que en d’altres. L’atractiu de l’Anna, en aquest sentit, és brutal, mentre que l’atractiu de la Carme – que també existeix en aquest àmbit – és més tranquil, més reposat, més take it easy.

I consti que en això l’Anna queda perjudicada per la seva imatge de Marilyn. És una dona d’una gran formació acadèmica a nivell d’economia i de comunicació i té un gran currículum professional. És una dona preparada, culta i intel.ligent. Però la seva sensualitat se la menja. I jo trobo que també se la menja la poca elaboració formal del seu discurs: quan la veus tens la sensació que sempre improvisa, que les seves frases són excessivament curtes i que en ella no hi ha matissos: tot és o blanc o negre. Crec que el que provoca això és que va de sobrada: que creu que no li cal preparar-se res perquè amb el seu talent ja se’n sortirà. I s’equivoca. Fa la sensació de ser un excels florero, que és justament la sensació que li hauria de fer pànic fer.

La Carme és el revers de la moneda d’això. Físicament és atractiva, però no és exhuberant. La seva bellesa s’esdevé bàsicament per l’harmonia del conjunt, per la intel.ligència del seu discurs, per la seva mirada franca i desperta. En les distàncies curtes – al menys per a mascles tímids com jo – la Carme Forcadell és irressistible, mentre que l’Anna Arqué ens fa venir pànic. Estic segur que, en un sopar, jo amb la Carme parlaria de mil coses i m’hi trobaria la mar de còmode, mentre que amb l’Anna no podria dir ni mu perdut en la seva biologia perfecta.

En fi, que no vaig votar la Carme Forcadell – ni a cap altre – però que en el cas de la Carme em va saber greu. De tota manera, com tothom sap, sense el meu vot se’n va sortir perfectament.

 

  1. Una vegada conegudes totes les eines que el reino de españa, suposades, utilitza per esclafar el sobiranisme, ara arriba el període de les discrepàncies, totes legítimes, dins el nostre país, no només d’opinió, també d’empastifar, dividir, opinar. En aquest el meu país tothom en sap molt, i tothom vol ser líder, però tot seguit es queda darrera la porta. No és el teu cas. El teu apunt és sincer i coherent. Però en totes les opinions que llegeixo, sempre trobo en falta una informació important: la gent de l’ANC és voluntària i tot ho fa de manera altruista. Tothom té la seva feina o no la té, està a l’atur, i ha de prendre temps al seu temps. És lògic doncs, que tot no sigui tant tancat, tan organitzat, com en un partit polític, posem per exemple. L’ANC no té ingressos, i tot el que fan ho fan voluntàriament. I avui amb aquestes noves tecnologíes tothom s’atreveix a proposar actes, a fer activisme, a apuntar-se i a embolicar la troca. L’objectiu és arribar a la declaració d’independència, i penso, que són els partit polítics que han de fer aquesta feina i nosaltres i l’ANC empènyer perque així sigui. Per que hi ha moltíssima gent que empeny, i no s’ha fet encara sòcia de l’ANC ni tan sols col.laboradora, però hi és, hi creu.
    I un aplaudiment i donar les gràcies a tots, tots, els voluntaris i voluntàries de l’ANC que amb el seu treball i el seu temps, fan possible que els polítics trontollin, que surtin totes les corrupteles d’aquest país nostre, que el reino de españa ja no vegi el moviment com una ‘boutade’. 
    El país l’hem de fer des de baix i llençar totes les estructures actuals a l’abocador. Empènyer i empènyer, forçar i forçar, defensar-nos, defensar-nos. 
     
  2. Crec que les dites “manifestacions folklòriques” són molt convenients per dues raons. L’una perquè són una manera més d’intenacionalitzar les nostres aspiracions (sempre que se n’hagi fet una propaganda efectiva que estimuli l’interès dels periodistes). L’altra perquè esmorteixen un defecte important del poble català, que en rebre atacs espanyols s’enfada molt i organitza actes multitudinaris que són, però, foc d’encenalls. Això, que es produeix des de just després de la diguem-ne transició (afer de protocol de 1980 entre Julio Feo i Max Cahner, LOHAPA consqüència del 23F…), va ser comentat per Tremosa en una intervenció a Vilaweb referint-se a Alfonso Guerra “que ens coneix bé”. Des del 10 de Juliol de 1910 i més encara des de l’11 de setembre de 2012, els atacs espanyols són quasi diaris, almenys de mitjana (d’això se n’hauria d’escriure un dietari que seria molt alliçonador), cosa que ens va molt bé perquè provoca indignacions catalanes constants que mantenen el foc sempre encès. Però és bo anar-hi tirant més llenya amb les manifestacions “folklòriques” (encesa d’espelmes, estelades multitudinàries, cadenes humanes, concerts…) que fan vibrar la gent, envigoreixen el sentiment nacional i contribueixen a mantenir el foc permanentment encès.

    Quant a Carme Forcadell, té fermesa i constància diàries en el seguiment del camí traçat per l’Assemblea. Ha aconseguit un carisma. Certament, tot i entendre’n les raons de contingència i probable poca oportunitat, a mi no em va agradar l’afer de Mallorca: però tothom té dret a algun error (qui no n’ha fet cap?) i ara sembla tot solventat. D’altra banda crec que necessitem totes les dones (sigui quin sigui el seu tipus de bellesa, i també les lletges: no entenc què té a veure la bellesa femenina amb la independència) i tots els homes. El camí a la independència necessita com més catalans millor, independentment del seu físic, de les seves idees polítiques i de l’idioma que parlin habitualment. La construcció d’un nou estat, just per a tots, és engrescadora però llarga i complexa (durarà molt un cop aconseguida la independència) de manera que tots hi hem d’intervenir i hi cabem tots.

    Joan Santanach i Soler

  3. Des del meu pobre entendre, l’ANC, Òmnium i la resta d’associacions haurien de focalitzar més les seves activitats. Les estelades amb espelmes, els concerts, les manis, les cadenes humanes, etc. són actes lloables pel seu esforç de logística i temps invertit, però no ens apropen realment a l’objectiu: la independència. Caldegen l’ambient, si es vol veure així, però no duen cap pas efectiu endavant. En canvi, la pressió als polítics, el recordar que tenen un compromís efectiu amb la societat civil, el suport a les lleis del Parlament que siguin realment efectives, el recordatori dels dies que manquen per la data on s’han compromès els polítics a aconseguir alguna cosa determinada, sí són activitats que donen fruit, ja que eviten que els polítics facin declaracions sense substància per anar sortint del pas.
    Per tant proposo que facin menys foc d’encenalls i més pressió efectiva sobre els polítics catalans, si no volen acabar sent una vagó de càrrega enlloc d’una màquina que vagi de pet cap a la independència.

    Referent a la bellesa intensa dels cossos que acaronaria, faré el meu comentari en un altre moment (durant la matinada); ara vaig de crani…

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!  

  4. Sóc de la mena de persones que escriu molt, però parla poc.

    Dit això avui he llegit una frase que tendeix a agradar a la gran massa, però si la penses una mica potser pots veure que tot és palla… 

     
    I penso discutir-la ara i aquí, i no només perquè l’entenc d’allò més banal, insulsa i absurda -com comprenc que ho són tantes de les seves frases famoses- sinó també perquè fingeix lluitar a favor de la bondat.
     
    La frase és aquesta:
     
     
    “Si una llei és injusta, un home no només fa bé de desobeir-la sinó que també hi està obligat.” Thomas Jefferson (1743-1826).
     
    Si hi ha lleis humanes del tot injustes, ningú no les hauria d’acatar mai i en cap lloc del món (ningú no hauria de manifestar respecte i submissió per elles) perquè els homes i les dones no estem fets per viure domesticats ni molt menys a certes lleis que ens són justificació per la por i per la mandra, si molt ens convé.
     
    I tothom sap, o hauria de saber, que amb la llei a la mà podem esquivar el bon cor humà si la posem al nostre servei. La llei també ens serveix -en més d’una ocasió- per frenar la nostra bondat.
     
    Així, doncs, critico la desídia de la desobediència que en la frase només vol frenar una mera llei, i no pas l’actitud on ens justifiquem tantes i tantes vegades quan amb severitat -i al preu que sigui- som capaços de mirar a un altre cantó si un jutge i un jurat condemnen persones a la presó…, i perquè fan por i molta nosa en la nostra “santa” societat. I, així, ens rentem les mans, amb una tranquil·litat que esgarrifa les exigències (que no pas les obligacions) de l’esperit.
     
    Al meu pobre entendre, doncs, els humans només hauríem d’emprar la paraula desobeir quan ens defensem de la rauxa del bon cor i dels assalts de l’esperit. I si el que volem és no acatar una llei deixem de ser domesticats d’una punyetera vegada i comencem a emprar les paraules que de debò ens enfoquen perquè projecten veritats! Ah!, i una obligació només és una imposició, però no pas una exigència.
     
    De la mateixa manera que ser tossuts ni de bon tros és el mateix que ser obstinats, atès que qui s’obstina empra el raonament. I en canvi quan una societat es vanta de ser tossuda no passa de ser una societat sorruda; una societat tancada i poc tractable, encara que se les doni de lliure.
     
    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!
     .

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!