ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La primera cosa que s’ha de dir és Xosé Mourinho és un bon entrenador, fins i tot un molt bon entrenador. Ha dirigit molts dels millors equipts d’Europa i, en conjunt, ha tret uns resultats entre notables i excel.lents, o sigui que els clubs que el fixen tenen una garantia de bons resultats i de professionalitat.

La segona cosa que s’ha de dir, però, és que Xosé Mourinho no és un gran entrenador. No ha revolucionat el món del futbol. No ha aportat res nou. Mestre en l’art d’aplicar velles estratègies s’ha vist imponent a l’hora de fer front a estratègies revolucionàries com han estat les del Barça de Guardiola ( que tot i el poc temps que porta fent d’entrenador i amb independència del que faci d’ara en endavant, sí que ha demostrat ser un gran entrenador, és a dir, un entrenador revolucionari que ha obert una nova època pel món del futbol ).

Fetes aquestes dues constatacions la figura de Xosé Maurinho esdevé tragicòmica, digna d’un Shakespeare comediant. O, si més no, d’un Aristòfanes.

És tràgic perquè l’home des de fa molts anys es preparava per ser entrenador del Barça. Va arribar a ser ajudant tècnic de Robson i després va anar per diferents equips d’Europa per anar guanyant experiència. I vet aquí que quan arriba la seva gran oportunitat, es a dir, quan el Barça fa fora Reitzigger, el president Laporta, fent una elecció que llavors no va entendre ningú, triar en Pep Guardiola, un entrenador de tercera divisió. Mourinho rabia fins a l’infinit.

El segon acte de la tragèdia és que, mentre Pep Guardiola fa del Barça un dels millors equips de tots els temps – el millor dels darrers 30 anys segons el propi Mourinho -, Mourinho passa a entrenar al Madrid, muntant un equip ple de figures. Hi ha, lógicament, un anhel esportiu de victòria, però també hi ha un evident afany de venjança personal en el cas de Mourinho. I la cosa li torna a sortir fatal contra tot pronòstic: un entrenador de tercera divisió i una colla de nanos fets a la pedrera aconsegueixen muntar un equip de somni i aboquen el Madrid – i Mourinho – a l’impotència i el ridícul.

El tercer acte de la tragèdia és el que vivim ara. Mourinho marxa. No aconsegueix guanyar títols i, per tant, encara menys títols importants. Si el Barça ha entrat en decadència, en Madrid encara més. I per acabar-ho d’adobar té unes relacions criminals amb els espanyols de la plantilla del Madrid que són aquells que més s’estima l’aficció madridista. És a dir, en conjunt, un fracàs rotund, que podríem anomenar tràgic si no fos perquè només parlem de futbol.

Però em dit que es tracta d’una tragicomèdia. Fins ara hem explicat la tragèdia o, si més no, el petit drama.

La comèdia ve perquè en Mourinho no ha sabut entomar ni amb elegància, ni amb sentit de l’humor la situació que li ha tocat viure. Ho ha fet com un nen rebec i malcriat, capaç de posar el dit a l’ull al segon entrenador del Barça o de fer unes rodes de premsa absolutament grotesques. En aquest sentit Mourinho té un no sé què de Falstaft.

Val a dir que la part grotesca de Mourinho als seguidors del Barça ens ha fet fruir molt. El Barça no només guanyava els partits pel resultat i pel joc, sinó que els guanyava als mitjancs de comunicació, especialment gràcies a la manca de sentit del ridícul de Mourinyo i de la caverna. Hem fruit amb el nostre equip i ens hem fotut un tip de riure amb Mourinho i els que deien que no era que Mourinho havia posat el dit a l’ull a Vilanova, sinó que Vilanova havia posat el ull al dit a Mourinho. I entre unes coses i unes altre jo, com a culé, mai no m’ho havia passat tant bé.

Per  això, i deixant de banda els canvis que ha de fer el Barça a tot arreu, crec que el primer punt de l’ordre del dia, la primera prioritat del Barça hauria de ser que Mourinho no marxès del Madrid, que s’hi quedès molts anys. Que els madridistes donèssin encara més oportunitats a l’eix Florentino – Mourinho – Cristiano.

I no ho dic només irònicament, que també. Ho dic perquè penso que, finalment, se n’acabarien sortint i guanyarien la dècima. I home, encara que siguin madrilenys i madridistes, també són animalons de Déu i mereixen que els hi tinguem una miqueta micona de pena, no?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!