ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
LOS COMUNEROS DEL DOS DE MAYO A MADRID I ELS BOTIFLERS CATALANS ACTUALS.
Oigo, patria, tu aflicción,
y escucho el triste concierto
que forman, tocando a muerto,
la campana y el cañón;
sobre tu invicto pendón
miro flotantes pendones,
y oigo alzarse a otras regiones
en estrofas funerarias,
de la iglesia las plegarias,
y del arte las canciones.
Lloras, porque te insultaron
los que su amor te ofrecieron
¡a ti, a quien siempre temieron
porque tu gloria admiraron;
a ti, por quien se inclinaron
los mundos de zona a zona;
a ti, soberbia matrona
que, libre de extraño yugo,
no has tenido más verdugo
que el peso de tu corona!
Doquiera la mente mía
sus alas rápidas lleva,
allí un sepulcro se eleva
contando tu valentía.
Desde la cumbre bravía
que el sol indio tornasola,
hasta el África, que inmola
sus hijos en torpe guerra,
¡no hay un puñado de tierra
sin una tumba española!
Tembló el orbe a tus legiones,
y de la espantada esfera
sujetaron la carrera
las garras de tus leones.
Nadie humilló tus pendones
ni te arrancó la victoria;
pues de tu gigante gloria
no cabe el rayo fecundo,
ni en los ámbitos del mundo,
ni en el libro de la historia.
Siempre en lucha desigual
cantan tu invicta arrogancia,
Sagunto, Cádiz, Numancia,
Zaragoza y San Marcial.
En tu suelo virginal
no arraigan extraños fueros;
porque, indómitos y fieros,
saben hacer sus vasallos
frenos para sus caballos
con los cetros extranjeros.
Y aún hubo en la tierra un hombre
que osó profanar tu manto.
¡Espacio falta a mi canto
para maldecir su nombre!
Sin que el recuerdo me asombre,
con ansia abriré la historia;
¡presta luz a mi memoria!
y el mundo y la patria, a coro,
oirán el himno sonoro
de tus recuerdos de gloria.
Aquel genio de ambición
que, en su delirio profundo,
cantando guerra, hizo al mundo
sepulcro de su nación,
hirió al ibero león
ansiando a España regir;
y no llegó a percibir,
ebrio de orgullo y poder,
que no puede esclavo ser,
pueblo que sabe morir.
¡Guerra! clamó ante el altar
el sacerdote con ira;
¡guerra! repitió la lira
con indómito cantar:
¡guerra! gritó al despertar
el pueblo que al mundo aterra;
y cuando en hispana tierra
pasos extraños se oyeron,
hasta las tumbas se abrieron
gritando: ¡Venganza y guerra!
La virgen, con patrio ardor,
ansiosa salta del lecho;
el niño bebe en su pecho
odio a muerte al invasor;
la madre mata su amor,
y, cuando calmado está,
grita al hijo que se va:
“¡Pues que la patria lo quiere,
lánzate al combate, y muere:
tu madre te vengará!”
Y suenan patrias canciones
cantando santos deberes;
y van roncas las mujeres
empujando los cañones;
al pie de libres pendones
el grito de patria zumba
y el rudo cañón retumba,
y el vil invasor se aterra,
y al suelo le falta tierra
para cubrir tanta tumba!
¡Mártires de la lealtad,
que del honor al arrullo
fuisteis de la patria orgullo
y honra de la humanidad,
¡en la tumba descansad!
que el valiente pueblo ibero
jura con rostro altanero
que, hasta que España sucumba,
no pisará vuestra tumba
la planta del extranjero!
Bernardo López García
La comunitat autònoma de Madrid (?) va decidir instaurar la seva diada el dia dos de maig en record dels esdeveniments que hi van passar en aquesta data l’any 1808.
I què hi va passar? Doncs va passar que el poble es va enfrontar contra la legalitat establerta, és a dir, contra el domini francès.
Óbviament la rebelió del poble madrileny – que van secundar molts pobles peninsulars, catalans també – era ilegal. El govern espanyol havia signat amb Napoleó el Tractat de Fontainebleau i els francesos i els dirigents espanyols es limitaven a complir la llei. Tant era així que els únics membres de l’exèrcit espanyol que es van sublevar foren Daóiz i Velarde que només tenien el rang de capitans.
M’imagino perfectament bona part de la oligarquia espanyola clamant al cel perquè el populatxo no respectava les lleis. Me l’imagino perfectament fent la gara-gra als francesos. Me l’imagino perquè a la Catalunya actual la gent del PP, la de Ciutadans i bona part del PSC-PSOE s’hi assemblen moltíssim. Vull dir que no cal tenir gaire imaginació.
També m’imagino el govern francès fotent el crit al cel perquè la plebs espanyola esdevenia insurrecte. I m’imagino alguna entrevista entre els ocupants i els insurgents dient que la llei era més important que la democràcia. Tampoc no costa gaire d’imaginar perquè és justament el que els espanyols estan fent avui amb nosaltres.
Però si el poble té les idees clares i persisteix en els seus anhels és molt difícil que sigui vençut. I més en les circumstàncies actuals on ningú no discuteix el principi democràtic. En el temps, Espanya cada vegada serà més feble si Catalunya aconsegueix aguantar el tipus. No té la raó i tampoc no té la força i, per tant, que cedeixi només és qüestió de temps.
És una pena que el poble espanyol hagi evolucionat com ha evolucionat. És una pena que en comptes de deixar-hi petjada els liberals i els demòcrates hi hagin deixat petjada els intolerants i els autoritaris. I és una pena no només per nosaltres els catalans, sinó també per ells, només cal veure com han acabat els seus dies homes com Lorca, Machado o Hernández.
Jo opino que un dia, de la mateixa manera que els afrancessats colaboracionistes van haver de pagar la seva traïdoria, passarà el mateix aquí. I vull matisar exactament les meves paraules: a mi em sembla perfectament legítim que qualsevol català defensi la unitat d’Espanya com la millor via pel progrès del país. Només faltaria. Però aquell català que nega als seus compatriotes la possibilitat d’elegir el seu marc polític és un traïdor i tard o d’hora n’haurà de donar comptes, si no a la justícia, si a la història.
Jo espero que també sigui a la justícia, francament. Perquè l’antidemocràcia és intolerable. Perquè no és legítim negar el dret a decidir al teu propi poble. Perquè aquestes coses és castiguen a tot arreu. Només cal recordar què va passar als col.laboradors dels alemanys als països que Alemanya va conquerir durant la segona guerra mundial.
Repeteixo: tothom té dret a defensar la unitat d’Espanya democràticament però ningú no té dret a negar el dret a Catalunya a autodeterminar-se. La gent que ho està fent està cometent un enorme error de forma, de fons i d’estratègia. D’estratègia perquè a aquestes alçades ja tenen la guerra perduda, de fons perquè mai pots estar en contra de la llibertat de decidir dels teus conciutadans i de forma perquè les seves constants vexacions i humiliacions no ajudaran a propiciar la nostra benevolència.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies al populatxo madrileny i espanyol, gràcies al populatxo català (millor haguera estat que el timbaler del Bruch s’aguera tocat el que no sona!), fou instituïda la Constitució anomenada La Pepa, la més alta expressió de llibertat que el populatxo espanyol s’ha pogut permetre en la seva llarga història… expressió de llibertat que en un articulat deiaxava ben clar que la única i sola religió permesa a Espanya és la religió catòlica i romana! Desprès de vencer a l’ “opressor francès”, el que vinguerè ja se sap: monarquia absoluta d’en Fernando VII El Deseado, tornar a instaurar el Tribunal de la Santa Inquisició… ah!: i la transformació en Escuelas de toreo les universitats que l’ “opressor francès” havia creat. Què es pot esperar de la idea que pot tenir un poble de la llibertat quan la seva divisa llibertària és cridar “¡Vivan las cadenas!”.
Atentament