ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
LLUÍS LLACH HA ESPATLLAT MIQUEL MARTÍ I POL
Lluís Llach és un cantautor d’esquerres amb una visió del negoci diabòlica. Diabòlica en el bon sentit de la paraula, quedi clar. I la cosa té mérit perquè si en Serrat per fer calerons –i n’ha fet un munt el molt socialista!- es va haver de passar al castellà, en Llach ho ha fent mantenint-se fidel al català i amb una obra, segons el meu criteri, cada vegada menys popular.
Reconec que en Llach no em cau bé. Hi ha, crec, tres motius. El primer és que les seves cançons progressivament han estat més avorrides. Després de « Campanades a morts » -que és una cantata d’una gran qualitat – la davallada ha estat imparable. Si més no per a aquells que no ens agrada la música avorrida, per aquells que ens agrada i ritme i per aquells que no ens agrada adormir-nos en sentir una cançó. Després de “Campanades a morts “ la majoria de les cançons de Llach semblen cançons de bressol.
El segón motiu és l’abús que ha fet en Llach de les consignes polítiques. A mi se m’ha arribat a fer molt pesat. Ja entenc que en época de la dictadura i fins i tot de la transició això fos més o menys acceptable, però una vegada Felipe González va arribar al poder a Madrid, l’adoctrinament d’en Llach era prescindible, pesat i sobrer.
El tercer motiu – incidint en l’anterior – és que en Llach, durant una època, solia acabar els seus recitals fent cantar al públic “Els segadors”, cosa que a mi em semblava de república bananera i d’un cinisme brutal. Evidentment, la majoria dels assistent s’escorrien cantant l’himne patri, però, mira, jo veig les coses diferents i no m’agrada fer barreges ni que m’aixequin la camisa.
En Miquel Martí i Pol, amb en Lluís Llach, ha tingut una sort i una desgràcia. La sort que ha tingut és que teòricament que el cantautor empordanès s’hi fixés va ampliar la seva popularitat. És a dir, teòricament, és com si li haugès tocat la rifa ( més o menys com a Espriu amb Raimon, però més exagerat perquè Raimon sempre ha estat menys mediàtic que Llach ): el cantautor més popular del país es posava a cantar-lo, vet aquí!
La desgràcia és que els poemes de Miquel Martí i Pol musicats per en Lluís Llach es poden incloure tots en la llista de les cançons de bressol, tristes i avorridíssimes de’n Llach. Potser m’equivoqui, però no crec que ningú canti cap poema de’n Martí i Pol musicat per en Llach, a diferència del que passa amb els poemes de Màrius Torres, Joan Fuster o Kavafis.
En aquest sentit crec que, així com Raimon ha fet popular Espriu i Auziàs Marc – cosa que, en el cas dels dos, té un mérit enorme perquè són dos poetes difícils – Miquel Martí i Pol és popular gràcies a Miquel Martí i Pol. És a dir, és popular perquè ha sabut arribar a la gent sense que li hagi calgut la música per arribar-hi.
Com no podia ser d’una altra manera, ara que ve Sant Jordi, en Llach – que ja és dit que és un professional del màrqueting de primera – edita no sé quantes coses de la seva relació amb Miquel Martí i Pol i fins i tot es fa fotos amb la seva família. Estic segur que farà diners i també estic segur que ningú no passarà de la tercera cançó.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espera, que dic més:
La música plora l’amor que admira amb ulls d’enyor.
La música es diu plena de desig i és sota la finestra que acarícia
l’extrem delit d’un cos que hi és i no hi és…, però que el ronda.
I la lletra? Pfuà! La lletra no veu la música i tristament discorra en la desgràcia de no saber-se ni glopada de bram.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!