ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Això de l’espionatge és més vell que l’anar a peu. Fins i tot surt en les historietes d’Astèrix. Que l’espionatge a casa nostra s’hagi descobert per una conversa de pornografia emocional denota quin és el nivell moral i polític del país. Hi ha gent d’aqui que se’n fotia de Bescusconi i els italians quan nosaltres som aprenents de Berlusconi d’anar per caseta. 

Ja em perdonaran però jo penso que tot això de l’espionatge, en el cas de la senyora Sànchez Camacho i l’ex de l’hereu del president Pujol, és bàsicament divertit. Vist des de fora, és clar. Des de dins els personatges més aviat són cutres i fan pena. Però vistos des de fora conformen un autèntic vodevil.

Tenim una ex de l’hereu d’un ex, amb l’afegitó que el ex de l’hereu és germà d’un presumpte pre (pre-president, si el cas de les ITV no ho espatlla ). Suposo que la relació entre els dos ex – ara em refereixo a la parella i deixo de banda el presi – devia acabar com el rosari de l’aurora i amb la ex emprenyada com una mona ( si el ex estava emprenyat no ha transcendit ).

El cas és que la senyora Sànchez espiava la família Pujol a veure si trobava brutícia per tal de fer-la servir per al que li convingués ( cal recordar que la senyora Camacho, entre d’altres coses, abans de ser una lleona fou una jutgessa substituta ), però vet aquí que mentre espiava els Pujol a un cèntric i conegut restaurant de Barcelona, a l’hora era espiada pels socialistes que, així, espiaven a l’hora CiU i el PP.

Val a dir que tot l’anterior no m’escandalitza gens, més aviat ho trobo ingenu i innocent. Tots som conscients que els partits polítics avui funcionen com empreses i és lògic que igual que hi ha espionatge empresarial hi hagi espionatge polític. Els partits volen guanyar un mercat i utilitzen tot el que poden per aconseguir-ho. En aquest sentit són un fill bord del capitalisme ( val a dir que al socialisme no són ni això ).

Efectivament, em sembla ingenu que la senyora Sànchez, que pressuposo tant ocupada per tal de salvar Catalunya i Espanya de la crema, es reuneixi amb l’ex de l’ex per a parlar de xafarderies de la premsa del cor. Ja entenc que la cosa té un punt de morbo i que el morbo a gairebé tots ens pot, però coi, sembla que una mare de la pàtria ha d’anar més amb compte amb com fa les coses, perquè se suposa que ha de semblar una dona seriosa. No cal que ho sigui, però semblar-ho, sí.

La mestressa del restaurant diuen que està indignada i que s’està tirant els plats pel cap amb l’agència de detectius, que pel que es sap, eren clients habituals i, per tant, ben coneguts.  Òbviament, tothom té dret a la presumpció d’innocència, però el lògic és que si aquesta agència de detectius té moltes converses gravades en aquest restaurant, alguna entesa hi hagi entre la propietària i els sherlock holmes.

Aquest és un país entranyable. Mentre a d’altres països l’espionatge es fa seriosament i la cosa acaba amb mort per enverinament o per acrobàcies a l’estil Bond, James Bond, aquí fotem una sarsuela grotesca que ens fa pixar de riure a tots plegats. Més val així…