ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Parteixo de la base, crec que raonable, que Ruiz – Gallardón no és idiota. Un individu que porta dedicant-se a la política més de mitja vida, sent d’un sector minoritari del seu partit, segur que té alguna qualitat important. Però els que des de sempre hem sentit una mica de simpatía per ell – només una mica, tampoc no cal exagerar – ara que l’home ha arribat a ministre, estem desconcertats.

L’home que volia ser i era al capdavant del sector més centrista i liberal del PP –que bàsicament és un partit neofranquista- ara, d’ençà que és ministre, se’ns ha tornat tant neofranquista com la majoria dels seus companys de partit. Un dia ens surt defensant la cadena perpètua i un altre dia deixa anar que les dones no assoleixen la veritable dignitat de dones fins que no esdevenen mares. Collons!

No sé, per exemple, si Gallardón deu pensar que les monges són dones indignes o no, però no estaría malament que algú els hi preguntès perquè, que jo sàpiga, les monges són germanes o soeurs però mares- mares, no. I no tinc clar que Gallardón es vulgui fotre en contra totes les monges d’Espanya.

Quan diuen aquesta mena de coses gent pressumptament intel.ligent com Gallardón és imposible no pensar que,en definitiva, l’home, més que no pas manifestar la seva opinió sobre quelcom, el que fa és seguir una estrategia determinada per aconseguir una finalitat. En cas de Gallardón – que és un home molt ambiciós i no precisament en el millor sentit de la paraula – em temo que tota la seva estrategia va dirigida a aconseguir ser l’home fort del PP quan plegui Rajoy.

Per a poder disputar a Esperanza Aguirre el lideratge de Rajoy Gallardón ha arribat a la conclusió que ha de passar per un neofranquista,que sent liberal no ho aconseguirà. Em sembla evident que això és una gran pena perquè manté l’àncora del PP en el fons del mar d’una ideología reaccionària i totalitària inservible en el nostre context històric.

Jo hagués preferit que la cosa haguès girat del revés i que l’Esperanza Aguirre s’haguès tornat liberal i demócrata. O que, simplement, ens haguès divertit a tots dient que els homes que no són pares, com el Papa de Roma o el Rouco Varela, en realitat no són homes de debò. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!