ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
LA GRANDESA DE LA SENYORA SÀNCHEZ (CAMACHO).
A la senyora Alícia Sánchez Camacho li fa il.lusió pensar que és prou important per a que algú es vulgui carregar la seva carrera política. Tot podria ser perquè aquest país està ple de enzes, però en realitat la senyora Sánchez fins ara només ha estat una garantia per a que el PP vagi perdent vots i vots a favor dels ciutadans. Com Montilla i Pere Navarro, per altra banda.
Haurien de ser molt ximples els seus adversaris per a voler treure’s de sobre una senyora que no té cap mena de capacitat de lideratge. I no en té perquè ella es pensa que el lideratge consisteix única i exclusivament en cantar els quaranta als que no pensen com ella quan, molt més important que això, és generar empatia i d’això ella no en genera gens. Només cal veure el mal parada que surt a les enquestes de valoració dels líders polítics.
La carrera política de la senyora Sánchez és filla d’una sèrie de rebots i no de tenir el talent suficient per tal de liderar un partit. El rebot de voler fer fora en Joan Piqué i, sobre tot, el rebot de voler fer fora la Montserrat Nebreda, dues persones que sí que tenien prou categoria per tal de poder liderar els conservadors espanyolistes catalans. Però va passar el que sol passar tantes vegades: en Piqué i la Nebreda eren tant bons que el PP català ( és a dir, els Fernádez Díaz bàsicament ) i l’espanyol, de passada, se’ls van voler treure de sobre per tal que el PP català continués sent provincià i subaltern. I aquest és el paper que li van donar a l’Alícia quan semblava que ja era a la deixalleria i aquest és el paper que està fent amb més pena que glòria, devorada dia a dia pel talent mediàtic i cínic d’Albert Rivera i els seus.
La senyora Sánchez és una política mediocre i provincial. Ni tant sols té la picardia de saber quan el que li cal es retirar-se per tal de no fer el ridícul. Es posa de peus a la galleda contínuament i cada vegada convenç menys gent.
L’últim cas, és de l’espionatge, és un bon botó de mostra. D’entrada està clar que ella anava a espiar la família Pujol, cosa que no és un paper gaire galdós per a una persona que és el líder d’un partit. Sembla que aquestes coses, més aviat lletges i poc elegants, les haurien de fer gent de més avall de l’estructura. Després, per si això no fos prou, sembla que qui va encarregar la gravació – ja que la va autoritzar – va ser ella mateixa, cosa que té tot el sentit del món, ja que voler tenir una prova de les afirmacions de l’ex de l’hereu Pujol és una eina important en cas de voler practicar algun xantatge.
Ara, però, quan s’estan descobrint totes aquestes coses – que fan riure més que una altra cosa – diu que el que hauria de fer el president de la Generalitat és defensar-la. Coi! Ella vol destrossar un dels fills de l’expresident Pujol i un dels germans del secretari general de CDC i el president Mas ha de sortir a defensar-la a ella? Per què? És que no es sap defensar ella sola? Es que no ha posat una querella per no sé quantes coses per les escoltes contra l’agència de detectius? Què hi pintaria en tot aquest embolic el president de la Generalitat?
I, per cert, on era la senyora Sánchez quan des de El Mundo es filtrava un document de la policia de pare desconegut afirmant que els Pujol i els Mas tenen comptes a Suïssa? Va sortir a defensar el president i l’expresident de la seva estimada comunitat autònoma? Jo no ho recordo pas, més aviat recordo el contrari: un us escandalós de la presumpció de culpabilitat i un acarnissament lamentable. I això va passar fa quatre dies.
El meu pare, quan jo aprenia a fer de forner, m’explicava que si una barreta et sortia malament, el millor que pots fer és tornar-la a tirar a la pastadora. Perquè com més l’intentes retocar, pitjor queda. Algú hauria d’explicar a la senyora Sánchez que, pel que va al seu dinar amb la ex del fill de l’ex passa igual: el que li convé és que no se’n parli gens. Perquè si se’n parla sempre li tocarà el rebre a ella.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A més a més, cal recordar a cada moment que, quan no sap què dir s’ha dedicat i encara es dedica a desqualificar el contrari; és la típica persona que es dedica a la poolítica tot demanant respecte però engendrant domíni tirànic, i així és ella la més irrespectuosa per no mostrar respecte.
És una política sense dignitat. I ella s’ho ha buscat…
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!